diumenge, 11 de juny del 2017

El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.


I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 
I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.
I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.


I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.
I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.





I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.




I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

2 comentaris:

  1. De vegades passen més coses pel cap, que les que es puguen explicar amb paraules.
    Començo pel final del post, perque el començament m´ha fet retorcer l’estòmec.
    Vici d’escollir ???, que bona !!!!! .(tema de conversa )*
    Seguretat, zona de comfort, Qui no guarda quan té no menja quan vol…….. Tot això ho hem mamat de ben menuts i aleshores és lo que em intentat trasmetre als nostres fills. Però SÍ, ens ofega la nostra vida. ( ja no entraré en més detalls se’n pot parlar i molt). (tema conversa)*
    La frase en sí, tu ho has dit, és una bona reflexió.
    Ser mare, no ser-ho, voler tenir un fill i no poguer, poguer tenir-lo i no voler.
    Ningú pot ensenyar a ningú a ser-ho, es un aprenentage constant. Tot té un preu a pagar i tot té els mateixos adjectius o una mateixa equació: “sacrifici i amor incondicional per la teva decisió.
    Aquest estiu ja tenim temes de conversa* fent un caferet o prenent lo solet. Aquest article de La Vanguardia dona per molt. Besets
    Ayyyyy …….la bluseta beig m’encanta!!!!!!!!!

    ResponElimina