diumenge, 11 de juny de 2017

El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.


I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 
I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.
I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.


I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.
I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.





I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.




I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

diumenge, 4 de juny de 2017

Coses que sabem




Diuen que per tenir la casa al teu gust necessites com a mínim tres oportunitats per evitar les errades de les primeres vegades. També necessitaríem tres oportunitats per a moltes altres coses de la nostra vida. Les primeres vegades carreguem de tot: de coses materials, i d'altres que no com l'excés d'il·lusió i d'expectatives. Després veiem que no en calien tantes de coses ni d'expectatives. Perquè poques coses mos les superen. 
Si tinguéssim tres oportunitats per a tot potser no faríem el que fem, o no estaríem amb qui estem o potser no seriem qui som. Però tots sabem que hi ha coses que mai canviaríem. Aquelles coses que defineixen la nostra manera de ser, de sentir i de viure.
Sabem que sense tenir més oportunitats, hi ha coses que no fem bé. De vegades desaprofitem temps. De vegades gastem massa energia en enuigs i empipaments estèrils. De vegades no estem amb el que hem d'estar perquè encara estem instal·lats en històries passades o ja estem en les que encara han de passar. I tot i que sabem que no ho fem bé, continuem ficant la pota i equivocant-nos.
I de tot això en sabia molt Carles Capdevila. Al que des d'aquí recordem com a home savi de la vida que va saber escriure amb paraules, sobre les coses més quotidianes i alhora importants. Les seues paraules plenes de veritat mai deixaran d'acaronar-nos. Ell va saber fer allò que se'ns oblida. Viure i assaborir cada moment per després intrepetar-lo i narrar-lo com ell sabia.
Ahir Albert Om en l'obituari que li va dedicar a La Vanguàrdia, deia que hi ha i hi haurà tants Carles Capdevila com lectors de les seues paraules tenia. I és cert. Amb ell hem après a interpretar els seus moments i els nostres de cada dia.