diumenge, 30 d’abril de 2017

Anar fent i criant pèl.

No puc, no vull, no he, no vaig a deixar de publicar. Ho he decidit. Plogui, neve o fase el temps que fase. Avui m'hi he posat en serio. No vull deixar de fer-ho. Hi ha tantes coses per dir; tantes coses sobre les que escriure; tantes coses sobre les que pensar.
Mentre escric això escolto la veu en off de Rafa Nadal, que acaba de guanyar el Godó, on diu que de vegades les coses pugen i d'altres baixen, però sempre ens queda la pròpia tranquilitat. I ho diu ell que comença temporada, però sap que la millor opció és la de sempre fins que l'aprens. La d'anar fent. I la d'anar criant pèl mentre gaudeixes. O la de de viure i la de deixar viure. 
I així anant fent i criant pèl, vaig escrivint i pensant coses que poden ser i d'altres que poden estar. I avui em sento més superficial que d'altres dies i ménys profunda que d'altres nits. I per això només vull compartir coses xules. Per aquest temps primaveral amagat darrera d'uns quants núvols que no se'n volen anar.
I no puc deixar de mirar vestidets que si fes sol em posaria avui mateix per anar al teatre que tinc al costat de casa, la sala Flyhard. On s'interpreten obres d'autors catalans i on avui -com qui va al super-vaig a veure Refraccions, una obra de relacions de parella i de crisis existencials.
I si fes bona hora i no hi hagués amenaça de pluja potser em posaria este vestit d'Intropia ple d'estrelletes, el símbol d'este blog. Que per a mi tant significa i que de vegades tant abandono,


I em posaria arracadetes a joc, com si vulgues completar la constel·lació. I ho faria amb les de Small Afffair dissenyades per June Lemon, una altra personeta que cuida el seu blog i no deixa de fer-ho.



I després del teatre me n'aniria a Londres per comprar-me un cistell a The Jackson's perquè no hauríem de deixar d'agrair totes les coses i totes les vides que tenim  i totes les que ens agradaria tenir.














dissabte, 22 d’abril de 2017

Mentre sona Spotify...

Mentre sona People help de people de Birdy, comences a escriure sense títol i sense saber sobre que. El que sí que saps és que acabaràs escribint sobre coses que t'han agradat, o t'agraden, o t'agradarien, o t'agradaran. Una altra certesa que tens és que demà serà Sant Jordi, i com cada any en aquestes dates, els plataners de Barcelona t'atorguen aquella mirada plorosa- que si fossis poeta convertiries en melancòlica- producte de l'al·lèrgia i de la conjuntiva atòpica.


I la llista continua... Ara sona Cocoon de Milky Chance, i ja saps sobre que escriuràs, has fet memòria i te'n recordes que fa uns dies vas anar a un concert de Marlango. I no saps qui et va agradar més, si Leonor Watling, amb la seua veu i la seua classe o Alejandro Pelayo amb el seu piano i les seues sortides. 



I vas exercitant la memòria i te'n recordes que a l'endemà del concert, vas estar a un lloc que feia temps te n'havien parlat, el xiringuito de Garraf. Deu minuts de cotxe i vas estar dinant amb un altre Mediterrani als teus peus. I per uns moments et va semblar que estaves traint al teu, el Mediterrani de la Ràpita. 




I ara sona Coisa Linda, de Tiago Iorc, com t'agrada esta cançó. I et ve al cap una pel·lícula que vas vore al teu Boliche, El fill de Jean. On vas descobrir a l'actor Pierre Deladonchamps. A partir d'ara serà un dels teus preferits.




I ara sona Talking to the moon de Bruno Mars, i penses com n'és de transformadora la música. Quin privilegi poder-la escoltar mentre escrius.
Perquè escriure et fa feliç, et serena i reconforta com la infusió que et prens a la nit quan aterres al sofà i el dia ja quasi està feniquitat. I per això t'agrada Sant Jordi i la seua olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.
Sempre et fas llistes però aquest any estàs més perduda i despistada que mai. T'acabes de llegir l'últim de Sílvia Soler, Els vells amics, i acabes de començar Mitja vida, de Care Santos, la profe del taller d'escriptura. Quina dona més brillant i humil a la vegada.
Tens ganes de tornar-la a veure. Heu quedat per anar a sopar a Sepromiana, el restaurant  d'una altra escriptora, L'Ada Parellada. Els teus centsetantacentrímetes d'alçada minvaran envoltats d'un talent tant gran.


Que tingueu un bon Sant Jordi, ple d'olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.



dissabte, 15 d’abril de 2017

Dies de sabor de farinosa

Quan vens cansada de nedar contracorrent, i comences a tocar de peus, i et sents alleujada i de nou segura perquè ja controles. És el mateix que et passa quan vens al poble, a passar els dies de Pasqua. Arribes esgotada, una mica descentrada i amb els pensaments desenfocats. I aquí et trobes de nou amb les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i el mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'àngel. I llavors t'adones que totes les coses que t'han fet nedar contracorrent perden pistonada.
I és que són dies de primers ratets al sol i de primeres posades de bikini. De tocar l'aigua amb la punta dels dits i d'estrenar brusetes i samarretes de ratlles. 
Són dies de gaudir de la posta de sol des d'alguna terrasseta del poble i de gelar-te amb l'airet de ponent que sempre treu lo cap per la tarda.



Són dies de tornar a vore les coses que fa la teua amiga Montse. I quedar-te amb la que per a tu és la bossa més xula.


Són dies de tornar a menjar unes ortiguetes de mar arrebossades i abadejo en totes les formes possibles.


Són dies de la professó de divendres sant i de recordar lo llarg que se't feia este dia quan encara no sabies que aquelles mateixes coses i aquell sabor de farinosa algun dia passarien de ser rutina a ser privilegis.


Són dies de descobrir llocs nous i donar-li una mica de raó a Heràclit. Perquè no tot es queda igual. També hi ha coses que canvien i flueixen.

Noray

I és que són dies de tornar a sentir l'olor de sal i de ribera. De vore que aquí igual que allà, tot passa i res es queda. Tret de les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i del mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'angel.