dissabte, 4 de febrer de 2017

Obrint calaixos




No és un fet aïllat. De tant en tant m'agrada obrir calaixos virtuals i buscar coses xules que m'agradaria tenir a l'armari. Algunes, més per mirar-les que per portar-les. I se que no sóc la única. És un fet constatat i no té cap explicació lògica. És com si hi hagués una barrera invisible entre el nostre estil virtual o imaginari i el nostre estil real. Possiblement perquè no podríem anar a treballar amb un vestit de llarg i vaporós de Valentino ni amb una brusa transparent i sedosa d'Antropologie. Primer perquè de vegades fa un fred que pela i d'altres perquè la majoria de dies necessitem més comoditat que sensualitat.
També és cert que no tots els moments són bons per a remenar calaixos i trobar alguna cosa especial. S'han de trobar les coordenades perfectes d'espai-temps per fer aquesta recerca d'un armari imaginari tant glamurós com intel·ligent. Perquè encertar no és fàcil. No tot s'hi val. Han de ser peces que ens defineixin i que puguin reflexar la nostra manera de ser, sense filtres ni estereotips.
I avui, dissabte, mig estirada en el meu sofà rapitenc he trobat les coordenades perfectes per obrir calaixos i conformar un d'estos armaris una mica quimèric, una mica estiuenc, i en un mes de febrer, una mica il·lusori.








Imatges via Shopdoen, Rouje, Antropologie...







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada