diumenge, 29 de gener de 2017

El que la mediocritat ens regala

Quan ens sabem mediocres, la humilitat ens empodera, la temor a fracassar es dilueix i a partir d'aquí, les coses milloren. Saber que ho hem fet el millor que hem pogut, i hem gaudit mentrestant, és la recompensa i el que ens reconforta. 
El caure'ns bé a natros mateixos tot i que les coses no ens hagin sortit tal i com esperàvem o desitjaríem, és el millor regal que ens podem fer. Per que de vegades la temor a no ser perfectes ,  a equivocar-nos i a ser jutjats, ens frena. 
I amb això no voldria promoure la desídia ni perdre l'interès de les coses sublims per ben fetes. Però és ben cert què si gaudim i fluïm del què fem, alguna cosa màgica traurem. 

I és que en el món dels mediocres tot són avantatges. Les coses es veuen amb més claredat, sense enveges ni competitivitats que només perverteixen i desconforten.
En el món dels mediocres l'ego es queda al sofà fent la migdiada i ja no es pateix pel que veuran des d'una altra mirada.
En el món dels mediocres trobem amb més facilitat tot el que ens defineix com a persones, sense pressions ni expectatives. Només valorant i agraint el que la mediocritat ens regala.

I en aquest moment, des del món dels mediocres, m'és més fàcil, compartir sense l'objectiu de escriure i conformar la millor de les entrades. 

Perquè des del món dels mediocres, gaudeixo i comparteixo imatges d'Esprit champètre. 


Perquè des del món dels mediocres, encara que tard, us recomano una pel·lícula preciosa, "The artist".




Perquè des del món dels mediocres un jersei gustós i ample em sembla el millor maquillatge




Perquè des del món dels mediocres el meu racó de món, la Ràpita, és el millor per estar-m'hi.




Perquè des del món dels mediocres el millor regal és el que em fan a l'estimar-me.


Perquè des del món dels mediocres, un detall és el que més importa.



Però sobretot perquè 
des del món dels mediocres sento que la creativitat ja no necessita coratge.










diumenge, 22 de gener de 2017

Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 
Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 
I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.


I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...


I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 




I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...


I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 


I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?


dijous, 5 de gener de 2017

La carta

Et fa goig escriure una carta, encara que sigue als reis. Potser fa trenta anys que no n'escrius cap. Les últimes cartes que vas escriure van ser en la teua època d'estudiant i d'amiga lllunyana, però després va arribar l'abús de la tecnologia i ja no te'n van fer més falta. La teva història epistolar, i la de tots, s'haurà de recollir en un dispositiu de memòria on estaran les converses d'skipe, els missatges de fb i els del rei watssap. 

Als reis els podries dir que has sigut bona, però ets conscient que de vegades no del tot. 
També els podries dir que has sigut generosa, però no prou. 
També els podries dir que has sigut atenta, però tampoc. Sovint tens la ment dispersa.
Tot i això, alguna cosa et mereixes. Ho has fet el millor que has pogut o almenys ho has intentat.
Les xerrades de psicologia cognitiva t'ho han deixat clar. De tot el que et podrien portar, el que més necessites és racionalitat.

Però tu demanaràs més coses per si de cas.




T'agradaria anar a Nova York...

Perquè com diuen a Conde Nast, aquest dosmildisset, Times Square estarà lliure d'obstacles. Les obres ja s'han acabat. I tens ganes de caminar pels carrers que ja coneixes, però on no has estat mai.


T'agradaria tastar el millor pastís de carlota de Bleecker Street, a vore si està tan bo com el de Sese San Martin.


T'agradaria pujar al ferry on les quatreamigues de Girls, tenen les seues cabòries esbojarrades i de grans veritats.


T'agradaria estrenar la primavera amb Rigoletto al Liceu... 

Perquè tú també ets voluble, com una ploma al vent, que canvia de paraula i de pensament...



T'agradaria un sopar al Amazònico a Madrid. 

T'intriga la decoració que has vist des de la porta i el temps per aconseguir una reserva...


T'agradaria un calaix ple de samarretes blanques i per estrenar. 

Has llegit que es tornen a portar. Però tu mai ho has deixat de fer. De tant en tant, les tendències i tu us aneu retrobant.



I per últim, i de manera prioritària respecte als altres regals, t'agradaria temps 

Per viure la vida que t'havies imaginat a cop d'agenda.
Per poder fer tot el que planifiques en les teues llistes inacabables.
Per viure sense presses, amb pauses i sense angoixar-te.



Signat, tu...

 La que busca i de vegades no troba. 
La que escriu per saber que pensa i no pensa el que escriu. 
La que està trista quan està contenta i està contenta quan de vegades no se sent feliç. 
Tu, la que escriu esta carta als reis.









diumenge, 1 de gener de 2017

Coses que no havia dit encara

Em fa il·lusió començar aquest primer dia d'un dosmildisset que comença, escrivint. Pot ser pel lleuger malestar que tinc per no haver dit ni compartit tantes coses que m'han agradat i m'han emocionat en aquest any que ja és història. Ha sigut un any diferent. De reviure sentiments que ja no recordava, i de viure més moments de l'aquí i ara.

No havia dit encara que somniant desperta, m'haguès agradat tenir un editor com Max Perkins i que em fes les correccions necessàries per publicar frases a l'alçada de Tomas Wolfe, Ernest Hemmingway i Scott Fitzerald. A la pel·lícula "El Editor de libros", em vaig encisar per aquest home i aquesta feina tan discreta i a l'hora tan important en les lectures de la nostra vida.


No havia dit encara que m'emociona conèixer persones que lluiten pels seus projectes. Dijous a la nit en vaig conèixer una, la que porta el nou restaurant de la Casa Vella. És un noi rapitenc que després de treballar en grans grups de restauració a Barcelona com Cacheiro i Sagardí, ha volgut iniciar la seua aventura professional al poble. 


No havia dit encara que no m'agraden -millor dit, ODIO- el mitjons de mitja i que anit per primera vegada vaig celebrar un cap d'any amb els peus despullats. Mai havia estat tan a gust una nit com aquesta. Sorprèn per què de vegades, coses tan simples i irrellevants costen.


No havia dit encara que feia cinc anys que no em canviava les ulleres per que no sabia sí m'agradaria portar-ne unes altres. Al final em vaig decidir, un matí a Palo Alto. Unes Vlik van ser les escollides. Tan de bo em donessin tan d'estil com a ella.


No havia dit encara que des de fa un temps, començo llibres i no els acabo. He arribat a la conclusió que no em val la pena consumir temps del meu temps en històries que no m'arriben. I així m'he permès el luxe de deixar a mitges, llibres de Carmen Martin Gaite, d'Stefan Zweigh, de Carmen Torres Ripa i d'uns quants més. Un dels que vaig acabar és "Hombres Desnudos" d'Alicia Gimenez Bartlett.
(No us podeu imaginar el que m'ha sortit al cercar una imatge del llibre...)


No havia dit encara que des que s'ha mort Leonard Cohen, no paro d'escoltar-lo. Que injusta és la vida. Quan s'acaba és quan més s'aprecia.


No havia dit encara que em feia il·lusió tenir un abric roig. Sí. Com la xiqueta de la llista de Schindler, o com Audrey a "Desayuno con diamantes". Serà que ja m'està passant el que un dia va predir la meua tia. "Com més gran te faràs, més colors vistosos necessitaràs portar".


No havia dit encara que als cinquanta he après a pintar-me els llavis. Gràcies a Jeane Damas, una franceseta, i ma filla que no és franceseta, però una mica sí que ho sembla.




No havia dit encara que cada vegada m'agrada més mirar sèries. Des de "House of cards" a "Merlí". Sóc de molts de registres, si m'enganxen.


No havia dit encara que m'està passant igual que una companya de feina que vaig tenir fa un temps. Era aficionada a copiar i llegir receptes de qualsevol tipus, però mai cuinava. Jo m'he aficionat a mirar taules d'exercicis per tonificar braços i panxa, però mai els poso en pràctica. Potser estava predestinada a ser una musa de Courbet.



No havia dit encara que estava una mica cansada de compartir les coses que m'agraden perquè sempre són i seran les mateixes. Perquè aquest dosmildisset em continuaran agradant...

...les ratlles per dins i per fora...



...els jerseys de coll alt...


...les ulleres retro que sempre afavoreixen...


 ... les camises blanques...


...l'estil "hippie"- ho sento, este és lo meu vocabulari, ja se que ara se'n diu boho-...


...i sobretot, els bolsos que no pesen.


I per últim, no havia dit encara que us desitjo de tot cor que tingueu un bon primer dia d'aquest dosmildisset que ara comença i promet.

Moltes gràcies a tots i totes per estar aquí!!!