diumenge, 11 de juny de 2017

El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.


I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 
I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.
I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.


I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.
I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.





I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.




I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

diumenge, 4 de juny de 2017

Coses que sabem




Diuen que per tenir la casa al teu gust necessites com a mínim tres oportunitats per evitar les errades de les primeres vegades. També necessitaríem tres oportunitats per a moltes altres coses de la nostra vida. Les primeres vegades carreguem de tot: de coses materials, i d'altres que no com l'excés d'il·lusió i d'expectatives. Després veiem que no en calien tantes de coses ni d'expectatives. Perquè poques coses mos les superen. 
Si tinguéssim tres oportunitats per a tot potser no faríem el que fem, o no estaríem amb qui estem o potser no seriem qui som. Però tots sabem que hi ha coses que mai canviaríem. Aquelles coses que defineixen la nostra manera de ser, de sentir i de viure.
Sabem que sense tenir més oportunitats, hi ha coses que no fem bé. De vegades desaprofitem temps. De vegades gastem massa energia en enuigs i empipaments estèrils. De vegades no estem amb el que hem d'estar perquè encara estem instal·lats en històries passades o ja estem en les que encara han de passar. I tot i que sabem que no ho fem bé, continuem ficant la pota i equivocant-nos.
I de tot això en sabia molt Carles Capdevila. Al que des d'aquí recordem com a home savi de la vida que va saber escriure amb paraules, sobre les coses més quotidianes i alhora importants. Les seues paraules plenes de veritat mai deixaran d'acaronar-nos. Ell va saber fer allò que se'ns oblida. Viure i assaborir cada moment per després intrepetar-lo i narrar-lo com ell sabia.
Ahir Albert Om en l'obituari que li va dedicar a La Vanguàrdia, deia que hi ha i hi haurà tants Carles Capdevila com lectors de les seues paraules tenia. I és cert. Amb ell hem après a interpretar els seus moments i els nostres de cada dia.









diumenge, 30 d’abril de 2017

Anar fent i criant pèl.

No puc, no vull, no he, no vaig a deixar de publicar. Ho he decidit. Plogui, neve o fase el temps que fase. Avui m'hi he posat en serio. No vull deixar de fer-ho. Hi ha tantes coses per dir; tantes coses sobre les que escriure; tantes coses sobre les que pensar.
Mentre escric això escolto la veu en off de Rafa Nadal, que acaba de guanyar el Godó, on diu que de vegades les coses pugen i d'altres baixen, però sempre ens queda la pròpia tranquilitat. I ho diu ell que comença temporada, però sap que la millor opció és la de sempre fins que l'aprens. La d'anar fent. I la d'anar criant pèl mentre gaudeixes. O la de de viure i la de deixar viure. 
I així anant fent i criant pèl, vaig escrivint i pensant coses que poden ser i d'altres que poden estar. I avui em sento més superficial que d'altres dies i ménys profunda que d'altres nits. I per això només vull compartir coses xules. Per aquest temps primaveral amagat darrera d'uns quants núvols que no se'n volen anar.
I no puc deixar de mirar vestidets que si fes sol em posaria avui mateix per anar al teatre que tinc al costat de casa, la sala Flyhard. On s'interpreten obres d'autors catalans i on avui -com qui va al super-vaig a veure Refraccions, una obra de relacions de parella i de crisis existencials.
I si fes bona hora i no hi hagués amenaça de pluja potser em posaria este vestit d'Intropia ple d'estrelletes, el símbol d'este blog. Que per a mi tant significa i que de vegades tant abandono,


I em posaria arracadetes a joc, com si vulgues completar la constel·lació. I ho faria amb les de Small Afffair dissenyades per June Lemon, una altra personeta que cuida el seu blog i no deixa de fer-ho.



I després del teatre me n'aniria a Londres per comprar-me un cistell a The Jackson's perquè no hauríem de deixar d'agrair totes les coses i totes les vides que tenim  i totes les que ens agradaria tenir.














dissabte, 22 d’abril de 2017

Mentre sona Spotify...

Mentre sona People help de people de Birdy, comences a escriure sense títol i sense saber sobre que. El que sí que saps és que acabaràs escribint sobre coses que t'han agradat, o t'agraden, o t'agradarien, o t'agradaran. Una altra certesa que tens és que demà serà Sant Jordi, i com cada any en aquestes dates, els plataners de Barcelona t'atorguen aquella mirada plorosa- que si fossis poeta convertiries en melancòlica- producte de l'al·lèrgia i de la conjuntiva atòpica.


I la llista continua... Ara sona Cocoon de Milky Chance, i ja saps sobre que escriuràs, has fet memòria i te'n recordes que fa uns dies vas anar a un concert de Marlango. I no saps qui et va agradar més, si Leonor Watling, amb la seua veu i la seua classe o Alejandro Pelayo amb el seu piano i les seues sortides. 



I vas exercitant la memòria i te'n recordes que a l'endemà del concert, vas estar a un lloc que feia temps te n'havien parlat, el xiringuito de Garraf. Deu minuts de cotxe i vas estar dinant amb un altre Mediterrani als teus peus. I per uns moments et va semblar que estaves traint al teu, el Mediterrani de la Ràpita. 




I ara sona Coisa Linda, de Tiago Iorc, com t'agrada esta cançó. I et ve al cap una pel·lícula que vas vore al teu Boliche, El fill de Jean. On vas descobrir a l'actor Pierre Deladonchamps. A partir d'ara serà un dels teus preferits.




I ara sona Talking to the moon de Bruno Mars, i penses com n'és de transformadora la música. Quin privilegi poder-la escoltar mentre escrius.
Perquè escriure et fa feliç, et serena i reconforta com la infusió que et prens a la nit quan aterres al sofà i el dia ja quasi està feniquitat. I per això t'agrada Sant Jordi i la seua olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.
Sempre et fas llistes però aquest any estàs més perduda i despistada que mai. T'acabes de llegir l'últim de Sílvia Soler, Els vells amics, i acabes de començar Mitja vida, de Care Santos, la profe del taller d'escriptura. Quina dona més brillant i humil a la vegada.
Tens ganes de tornar-la a veure. Heu quedat per anar a sopar a Sepromiana, el restaurant  d'una altra escriptora, L'Ada Parellada. Els teus centsetantacentrímetes d'alçada minvaran envoltats d'un talent tant gran.


Que tingueu un bon Sant Jordi, ple d'olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.



dissabte, 15 d’abril de 2017

Dies de sabor de farinosa

Quan vens cansada de nedar contracorrent, i comences a tocar de peus, i et sents alleujada i de nou segura perquè ja controles. És el mateix que et passa quan vens al poble, a passar els dies de Pasqua. Arribes esgotada, una mica descentrada i amb els pensaments desenfocats. I aquí et trobes de nou amb les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i el mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'àngel. I llavors t'adones que totes les coses que t'han fet nedar contracorrent perden pistonada.
I és que són dies de primers ratets al sol i de primeres posades de bikini. De tocar l'aigua amb la punta dels dits i d'estrenar brusetes i samarretes de ratlles. 
Són dies de gaudir de la posta de sol des d'alguna terrasseta del poble i de gelar-te amb l'airet de ponent que sempre treu lo cap per la tarda.



Són dies de tornar a vore les coses que fa la teua amiga Montse. I quedar-te amb la que per a tu és la bossa més xula.


Són dies de tornar a menjar unes ortiguetes de mar arrebossades i abadejo en totes les formes possibles.


Són dies de la professó de divendres sant i de recordar lo llarg que se't feia este dia quan encara no sabies que aquelles mateixes coses i aquell sabor de farinosa algun dia passarien de ser rutina a ser privilegis.


Són dies de descobrir llocs nous i donar-li una mica de raó a Heràclit. Perquè no tot es queda igual. També hi ha coses que canvien i flueixen.

Noray

I és que són dies de tornar a sentir l'olor de sal i de ribera. De vore que aquí igual que allà, tot passa i res es queda. Tret de les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i del mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'angel.

diumenge, 26 de març de 2017

Sabers inesperats

Cada dia aprenem coses noves. El saber és inabastable i això el converteix en un concepte difícil d'acotar. Les ments curioses ho saben. Aquí podríem escriure sense aturar-nos sobre tot allò que anem descobrint i aprenent. Aquesta és la riquesa de la que no podem deixar de parlar. Cada cosa que ens agrada i sorprèn l'hem de registrar. Si no, s'oblida i deixa de ser important. En el fons aquesta és l'essència d'aquest espai. La de deixar constància de tot allò que ens fa reaccionar.
Avui diumenge diavintisisdemarç ha fet un dia impressionant. El sol ha escalfat tot el nostre territori. En un dels meus grups de watssap hem compartit imatges d'un paisatge nevat i assoleiat des del refugi de Malniu.


 .
    D'un racó de  Peratallada que sembla la Toscana 



                I d'un port Vell de Barcelona vist des de l'Ocean bar.


I és aquesta la màgia de la curiositat. La del voler conèixer i del voler estar en tots els llocs i tot els moments perquè cadascun ens portaria a sabers inesperats.
I així obrint la ment a tot allò que ens pugui sorprendre podem admirar les paraules de Somerset Maugham.
No m'estranya que aquest escriptor hagués sigut el mes llegit en el seu principi de segle vint. Fa temps que en un mateix llibre, Un estrany a París, no tenia tantes reflexions per subratllar. 
A partir d'ara serè fidel a aquest escriptor atemporal.


I de les lectures que marquen al cine, l'altra font d'emocions. I així aquest dimecres al Boliche, vaig veure "Locas de alegria" de Paolo Virzi. Una història sobre ments diferents i excepcionals. Un homenatge kafkià a les malalties mentals i el seu tractament.


I del cine al cine, al cine a casa. On la millor sessió de planxa s'ha vist enriquida per una pel·lícula excepcional, "Tren de noche a Lisboa". Un professor que descobreix els seus propis pensaments en un llibre que es troba de manera accidental a l'evitar el suïcidi d'una noia. 
Una història basada en el llibre d'un altre escriptor singular, Pascal Mercier.


I és que hi ha tantes coses que no sabíem... 
Fins i tot una crema de verdures em va desconcertar a Greenshots i em va fer saber que n'hi ha més de les que em pensava. La crema de celeri em va fer ballar el cap una estona fins que per no preguntar vaig consultar al sr google que ens acompanya nit i dia. Es tracta d'una verdura que estar a mig camí entre un api i un rave. La veritat. Estava boníssima perquè a més portava gingebre, l'espècie a la que ves a saber perquè crec que sóc addicta.

Fins i tot un assortit de formatges pot ser una font de novetats. Divendres a Llet Crua una botigueta de Sants em van ensenyar que els formatges no només són per a menjar. També s'han de degustar. I així em van preparar un itinerari de sabors de menys a més intensitat. Començant per un Rocamadour francès i acabant per un  britànic Stilton. 
Un plaer per als sentits i per a l'amistat a quí l'assortit anava dedicat


I és que hi ha tantes coses que no sabíem. Tantes que mai s'acabaran.

dijous, 16 de març de 2017

En blanc

En blanc et quedes una tarda, quan el teu cos et diu prou i la febre t'avisa que t'has passat de la ratlla. Comença amb un dolor que se t'escampa i tremoles encara que no faci fred. Sempre et passa després de dies de tensió, de maldecaps inventats i de reptes autoimposats. Ell amb els seus dos braços i dos cames, continua sent més savi que la teua ment. On ella no arriba, allà està ell, fent-te aturar i posant resistència. I així estàs una tarda, aturada, amb febre i en blanc. I així has decidit practicar l'escriptura automàtica que tant t'agrada i sorprèn. Escriure sense pensar tot el que et va sortint de la ment, et diverteix i de vegades et deixa sense alè al veure el que has escrit.
Mentre sona ell, Leonard, i la pell se't posa de pell de gallina, i no saps si és per l'alliberació de dopamina o per la pujada de temperatura.


És la primera vegada que escrius febril. Sona poètic. Però sí. I no vols deixar de teclejar per normalitzar una mica la cosa. No t'agrada gens estar malalta. Et sents culpable de sentir-te feble. 
Vols que et vinguin cosetes xules al cap. I et venen al cap, llocs diferents i que t'han agradat com Gats.




I penses en els llibres que vols llegir. De tots, el que més, n'és un que abans d'ahir et va recomanar un llibreter. Que al cap i a la fi, són els que més en saben. El llibre és "Una madre" d'Alejandro Palomas.


I penses amb bruses blanques i amb colors pàl·lids.  



I penses que potser ha estat l'escriptura, o potser el paracetamol que t'has pres. Però ja et comences a trobar més bé.













divendres, 10 de març de 2017

De diumenge a divendres la cosa canvia.

Esta és una entrada rara. La vaig començar a escriure la tarda de diumenge passat dia cincdemarç, quan la setmana encara no s'havia acabat però el meu cap ja ho havia fet i s'havia anticipat com sempre. I avui ja és divendres, deudemarç. I ja que veure com canvia la cosa. De diumenge a divendres, les accions del meu bon rotllo han pujat a les cotes més elevades de la setmana. 
I avui divendres, després de cinc dies laborables intensos amb tardes de treball a casa, de sessions de planxa, de gimnàs i de fer sopar, n'hi ha hagut una de diferent. La de l'últim dia del taller d'escriptura amb Care Santos. Ha estat el Taller d'Escriure els records. I la veritat, m'he adonat que si he de coneixe'm pels records que tinc de la meva infantesa i adolescència, no m'ensortiré. Però no estic decebuda. Perquè he vist que no sóc la única, i a més li trobo alguns avantatges. Sempre em puc fabricar un jo més actual, basat en el present i imprevisible com el futur. Més interessant.

Però tornem a diumenge passat. M'interessa fer l'exercici perquè aquella tarda estava neguitosa per coses que havia de resoldre dilluns. I dilluns no va passar res com jo ho havia imaginat i planificat. Com gairebé sempre, les coses van resultar més fàcils i simples.
I com estava neguitosa, tot el que vaig escriure, no em va acabar d'agradar. I no ho vaig voler publicar. Però avui, és diferent. M'ho he llegit amb uns altres ulls i he decidit fer-ho amb cinc dies de retard però amb més bon rotllo i tranquilitat.

Vaig començar a escriure després de veure aquesta imatge d'Evelyn Bencicova. Em va semblar que representava aquell moment. El de la fugida del diumenge la tarda, quan veus la setmana que comença i els maldecaps de la responsabiltat t'estan esperant.



I després vaig voler escriure sobre com ens agraden les històries alienes perquè ens allunyen de les nostres coses i ens ajuden a veure-ho tot una mica més clar.
I així vaig escriure sobre  Les petites Mouchoirs, una pel·lícula que havia tornat a veure per tercera vegada. M'agrada perquè recorda com pot ser de difícil ser sincers amb els que més ens importen.



I d'una història de vides alienes a una altra. La dels Baltimore, de Joel Dicker. Un llibre que avui divendres gairebé tinc acabat. M'ha agradat com et situa a través del temps, facilitant el seguiment de la història per no perdre el fil i com genera expectatives fins al final. 


I del la història dels Baltimore a la de Hedi i un cant a la llibertat. Una pel·lícula de les que vaig a veure al meu Boliche. On només estem ell i jo. On puc viure les sensacions i els sentiments dels protagonistes amb veritat. En aquesta vaig sentir l'ofec del protagonista al veure's obligat a viure una vida que no vol. Una història aliena que fa valorar la llibertat amb la que alguns hem crescut i viscut.


I avui divendres cincdemarç, el meu ànim és diferent i ja no vull escriure només d'històries alienes, també ho vull de fer d'altres de coses. Com llocs guapets on sopar o xerrar i passar un bon ratet.

I així, us he de parlar de Bambarol. Quin tracte més bo. Atenció a les vieires amb papada i l'ensaladilla rusa.


I del Bambarol, a un sopar a l'Eggs. On l'ambient et fa sentir com un pollet en una granja calenteta i acollidora. 


I després una tometa a la cocteleria de Casa Gràcia. Estan porta a porta.


I és que de diumenge a divendres, la cosa canvia.




diumenge, 26 de febrer de 2017

Càpsules de temps

Mentre sona Lily Allen, recordem perquè les coses més menudes són les que construeixen una vida més gran. Són aquells moments, de vegades instants que et fan canviar d'humor i et fan recalcular la visió de les coses. Aquelles càpsules de temps on passen les millors sensacions del dia. No necessàriament tenen que ser grans fets el que les provoquin. Les millors venen d'una mirada, d'un missatge de watssap o d'una trucada. De vegades amb un cafè i una lectura. Amb un sopar ben compartit. Amb una tometa  en un lloc bonic i bona música. O simplement amb un ratet de fotosíntesi un dia de sol entre uns quants de color gris.
M'agrada col·leccionar aquestes càpsules de temps, recordar-les, escriure-les i compartir-les. Així se que les rentabilitzo més d'una vegada. De vegades n'hi ha que no puc compartir perquè són meues i secretes, però al recordar-les, em motiven a compartir la resta.
I així recuperant algunes d'aquestes càpsules, us dic que sí que al final vaig poder inscrure'm al taller d'escriptura de Care Santos. I que en la primera setmana de taller ens va convidar a la presentació del seu llibre, Mitja Vida. Allà hi era, el seu editor, un rapitenc, Emili Rosales i unes dones fantàstiques que van comentar el llibre a partir de la seua experiència lectora i em van encantar. És una història ambientada a Barcelona l'any 1981. Cinc dones es reuneixen després de trenta anys sense veure's.
 I de tot això el que més m'agrada és el ratet mentre faig els deures que ens mana cada setmana. M'encenc la candela de Berbena que la meua filla em va regalar per reis i que em perfuma i il·lumina aquest moment.



I del moment d'escriure al d'un sopar amb espectacle a La Mama i La Papa. Un lloc una mica diferent i una mica anàrquic on hi ha gent que canta, balla i et ve a parlar per les taules. Són artistes molt simpàtics i propers. Tant que vam saber que una de les cantants té un novi ampostí. Ja sabeu. Allà on vaigues, dels teus n'hi haguen.



I d'un sopar, a una obra de teatre, Realpolitik, on un altre rapitenc, Jordi Brunet està fantàstic. Un actoràs. L'obra escrita per Elies Barberà i Carles Fernandez Giua, té l'humor i  el to crític necessaris per qüestionar la política d'opereta que tenim en aquests països. És una bona càpsula de temps per riure i no plorar.



 I del teatre La Seca Joan Brossa al Salero. Una altra capsuleta de bon menjar i bona conversa. Un lloc d'il·luminació suau i cambrer vestit de cow-boy de mitja nit. Molt simpàtic i agradable. 





I d'un dissabte  de teatre i sopar en parella a un dia de cada dia amb amiga. Al Flax&Kale de la nova botiga d'H&M del Passeig de Gràcia. L'amistat també s'ha de conservar en càpsules. Són les més curatives.






I de les càpsules de l'amistat a les de cine. Res com una bona pel·lícula. Elle. Amb la que Isabelle Huppert aspira a l'Oscar. Li destitgem una càpsula de bona sort.


I d'Isabelle a Eldiset, un últim descobriment.



Perquè ja ho diu Lily Allen, les coses més menudes, són les que et regalen els moments més importants.


dissabte, 4 de febrer de 2017

Obrint calaixos




No és un fet aïllat. De tant en tant m'agrada obrir calaixos virtuals i buscar coses xules que m'agradaria tenir a l'armari. Algunes, més per mirar-les que per portar-les. I se que no sóc la única. És un fet constatat i no té cap explicació lògica. És com si hi hagués una barrera invisible entre el nostre estil virtual o imaginari i el nostre estil real. Possiblement perquè no podríem anar a treballar amb un vestit de llarg i vaporós de Valentino ni amb una brusa transparent i sedosa d'Antropologie. Primer perquè de vegades fa un fred que pela i d'altres perquè la majoria de dies necessitem més comoditat que sensualitat.
També és cert que no tots els moments són bons per a remenar calaixos i trobar alguna cosa especial. S'han de trobar les coordenades perfectes d'espai-temps per fer aquesta recerca d'un armari imaginari tant glamurós com intel·ligent. Perquè encertar no és fàcil. No tot s'hi val. Han de ser peces que ens defineixin i que puguin reflexar la nostra manera de ser, sense filtres ni estereotips.
I avui, dissabte, mig estirada en el meu sofà rapitenc he trobat les coordenades perfectes per obrir calaixos i conformar un d'estos armaris una mica quimèric, una mica estiuenc, i en un mes de febrer, una mica il·lusori.








Imatges via Shopdoen, Rouje, Antropologie...