Entre interferència i interferència

Diu que admirar coses que mos semblen boniques en japonès té una paraula, "wabi-sabi". I si fóssim budistes sabríem que l'apreciació de l'entorn, és fonamental. Perquè admirar les coses boniques no depèn de l'exterior, és un procés que només pot sortir del nostre interior. Santandreu a "Ser feliç en Alaska",  associa aquesta capacitat d'apreciar el que ens envolta a l'obertura mental.

A tots ens agrada gaudir i admirar qualsevol detall, però no sempre tenim aquesta disposició. Les interferències de cada dia, ho dificulten.

LLegint a Walter Riso, he tornat a tenir present la importància de sorprende'ns de qualsevol cosa que mos agrade. La sorpresa davant allò que mos agrada i emociona mos fa sentir vius, presents i autèntics. L'emoció de descobrir que una cosa mos agrada, no necessita el procés del nostre pensament. 

Mos agrada i prou.

I aquests dies, entre interferència i interferència, vull compartir algunes coses que m'han despertat el "wabi-sabi". Aquesta capacitat d'apreciació que no sempre té oportunitat de manifestar-se.

I així entre interferència i interferència, arribo al poble i no puc deixar d'admirar com el sol es reflexa d'una manera diferent cada vegada.

I entre interferència i interferència, bado i babejo amb una pel·lícula com Maggie's plan. Una història de gent bona i molt d'amor. Rebecca Miller broda aquesta història i Greta Gerwig, la protagonista, com si continues sent Frances Ha, li dona un toc indie que de vegades costa trobar.

I entre interferència i interferència, vaig anar a sopar a un lloc espectacular, l'Ikibana. Molta fusta, molta gent guapa i cuina japonesa-brasilera. Perquè a Brasil , més concretament a Sao Paulo, hi ha la comunitat japonesa més gran del món. I aquesta cuina n'és un testimoni.

I entre interferència i interferència, m'he adonat que m'encanten les peces d'este vellut tan tou i suau que porta Giorgia Tordini.

I entre interferència i interferència, intento comprendre i admirar la poesia d'Emily Dickinson en la pel·lícula que vaig vore ahir al Boliche. "A Quiet Passion", transmet com la no-vida d'aquesta escriptora la pot arribar a convertir en una de les millors poetes americanes.

I entre interferència i interferència i després d'un sopar a la Bodegueta, la de tota la vida, a Rambla Catalunya, vaig anar a fer una tometa, com diu la meua cunyada, a Boca Chica. Decorat per Lázaro Rosa Violan, un mestre generador del wabi-sabi i creador dels lavabos més espectaculars. Perquè posats a admirar, també ho podem fer amb els lavabos.

Que tingueu un bon wabi-sabi!