diumenge, 29 de novembre de 2015

En busca del no-Nadal perfecte

Sempre he pensat que el Nadal és trist, que són dies de recordar als que ja no estan i de deixar palès que no tots poden tenir tot el que voldríen, ni estar tan feliços i contents com se suposa que s'ha d'estar en aquests dies. 
En el primer Nadal del blog em va agafar un atac agut de Nadalitis que crec que vaig superar amb prou immunitat per al següent, però aquest tercer Nadal m'està agafant sense defenses i als primers estímuls del pre-nadal, ja he començat a notar els seus efectes. 
Avui, quan l'agenda m'ha permès deixar volar la imaginació, només em venen al cap taules no luxoses i no acolorides per al no-Nadal que m'agradaria, em venen al cap coses per a no regalar, o per a que no em regalin perquè prefereixo comprar-me-les jo, i em venen moltes ganes d'encendre candeles i candeles per a qualsevol dia no nadalenc. 
En qualsevol cas, tant si és el Nadal com el no-Nadal el que ens inspira, aquí està el seu esperit particular que comença a canviar les nostres rutines i els nostres ritmes i ens aboca al no-consum que voldríem i a les no-celebracions que organitzaríem.














dissabte, 21 de novembre de 2015

Tapasanta, un dels llocs per recordar

Hi ha tants llocs del meu poble per recordar que potser hauria d'anar començant a compartir-los.
Avui he dinat en un d'ells i m'he quedat tan a gust que m'he animat a explicar-ho.
No sabria dir si és un restaurant de poble amb aires urbans o un restaurant urbà i chic, però al poble. El que sí que està clar és que en un migdia de solet com avui, amb un menú molt ben pensat, a la vora del barranc que tenim tan boniquet, ple de verd i de silenci; amb la mar i el port com a punt i final, s'ha convertit en un d'aquests llocs per recordar...










dimarts, 17 de novembre de 2015

Que no sigui una llista més

Tenim tantes llistes de coses pendents que de vegades ja no queda temps en el dia, ni espai en la ment, per fer-ne una de coses que ens inspiren. Coses materials, o immaterials, coses útils, o inútils, però que ens generin pensaments, reflexions o sentiments dels bons, dels que agraden.
Perquè no hi ha res més bonic que somniar desperts, o tenir esperança, perquè segons Aristòtil, és el mateix.
I somniant desperta, m'he fet la meua, plena de coses que ara m'inspiren.
Demà ves a saber...


1. Veure,Tres Coeurs de Benoît Jacquot. 



2. Somriure més i seguir el consell de la mare Teresa.



3. Canviar d'olor. M'ha costat decidir-me, però crec que ja se quina olor vull fer.


4. Veure Els veïns de Dalt, l'última comèdia de Cesc Gay.


5. Menjar a "Disfrutar", abans que li donin una Michelin i sigui impossible reservar.


via

6. Fer un viatge a Roma, i veure com ha quedat la Fontana de
  Trevi.


7. Llegir "Els interessants" de Meg Wollitzer, una història que comença amb l'adolescència i les expectatives de sis amics, i que transcorre en el temps fins a quaranta anys després. Mentre viuen èxits i fracassos, i aprenen el que de veritat importa a la vida.


8. Assistir a un curs de narrativa a L'Ateneu barcelonès. Encara recordo la visita. Quin lloc tan espectacular.

Imatge d'Eugeni Pons

9. Meditar més i millor. No totes les respostes es troben a google, la majoria les tenim a dins.



10. I per últim, intentar que aquesta, no es quedi amb una llista més.


Quina és la vostra??

diumenge, 8 de novembre de 2015

La xiqueta que portem dins

Aquesta entrada està dedicada a tots els que no entenen la vitalitat i la il·lusió que tenim les dones que acabem d'aterrar en la cinquantena. 
A tots els que pensen que una dona de cinquanta que es cuida, es curiosa i inquieta és perquè "verdeja" i ha perdut la dignitat d'aquella dona submisa i íntegra que dedicava el seu temps als altres. 
Està dedicada a tots els que en el fons pensen que el màxim objectiu d'una dona que ja n'ha fet cinquanta, hauria de ser el de tenir cura de la resta per davant de totes les coses. 
A tots els que pensen que una dona de cinquanta, ja no té dret a il·lusionar-se, ni pensar en ella mateixa.
A tots aquests fem saber que les dones que acabem de complir-ne cinquanta, som dones preparades, informades i amb prou inquietuds culturals i personals perquè tenim la certesa de que si natros estem bé, al nostre voltant, tot funciona.
M'ha encantat que a La Vanguardia d'avui, es dediquin dues pàgines per parlar d'aquest tema, amb l'article "Benvingudes als nous cinquanta"
Ara s'han adonat que tot i la xiqueta que portem dins, tenim un gran poder de decisió en una societat que avança al pas que marca l'economia.
Ara s'han adonat que tot i la xiqueta que portem dins, la maternitat i el rol de cuidadores, només és una de les cares del dau que conforma la nostra vida. 
Ara s'han adonat que tot i la xiqueta que portem dins, tenim el potencial d'una dona que ha recuperat el temps i l'energia que li segrestaven la feina i la família.
Ara s'han adonat que tot i la xiqueta que portem dins ja no patim les inquietuds, inseguretats i temors de la joventut immadura.
Ara s'han adonat que tot i la xiqueta que portem dins, tenim clar el que volem i el que la nostra vida necessita.

Així no els ha de sorprendre que la xiqueta que portem dins ens torni fràgils però fortes, sommiadores però realistes, idealistes però pragmàtiques, enamoradisses però fidels...

I amb la xiqueta que portem dins, s'entèn que la cinquantina Mònica Bellucci enamori al nostre agent més atractiu...




I amb la xiqueta que portem dins no podem evitar ser així, FANTÀSTIQUES I PODEROSES!!!











dissabte, 7 de novembre de 2015

El plaer de les coses lentes

Amb els anys, anem descobrint que les coses que més valorem són les coses que més ens costen. Les que han succeït en un ritme més lent de lo habitual. Les que requereixen un extra d'esforç, de gests quotidians, de paciència i de temps, que fa que les posem en l'apartat de les fites personals conquerides.

Així la lectura d'un llibre lent, on arribar al final requereix recórrer pàgines de pujades, baixades i girs inesperats és molt més satisfactòria que la lectura fàcil, tan frugal com el plaer d'una llaminadura dolça. Una història lenta t'obliga a assaborir-la sense dreceres.
La que tinc entre mans ho és. Suau és la nit de Franç Scott Fitzerald- recomanada a My little Pleaschhures-, és una història de relacions humanes lentes i de ments complexes.



I les relacions lentes també resulten molt interessants. Començar amb mal peu una relació des de  la primera impressió, i reconduir-la cap al companyerisme i l'amistat, és tot un repte per a un@ seductor@ social hàbil i intel·ligent. 
Les amistats de les que estem més satisfets són les que venen d'un camí llarg i no sempre de roses. Aquelles on hem hagut de veure la cara fosca de l'altr@ i malgrat això hem sabut descobrir i anteposar el seu valor com a persona per davant de les pròpies sensibilitats. 
Perquè aquesta és la base de l'estimar.



I un viatge lent on descobrim les transicions del paisatge i de la manera de viure i de ser de la gent, que només canvia en la forma i costums, però de la que el fons sempre és el mateix. 
Un viatge que et permet que el cos i l'ànima viatgin al mateix temps. Perquè de vegades la rapidesa i la velocitat et deixen l'ànima a darrera, i tarda uns dies en arribar.



Un sopar lent, una conversa lenta, una cançó lenta...

Avui el plaer de les coses lentes és el que més plaer és...


dilluns, 2 de novembre de 2015

Formidable



Acabo de llegir un reportatge sobre la classe d'un temps passat. I de totes les imatges em quedo amb aquesta. Després d'un dilluns llarg i massa ple de colors intensos. És el que necessito. Una imatge en blanc i negre. Una imatge d'ell, abans que els hipsters duguessin barba i que l'anar despentinat i tenir cara de cansat fos sinònim d'estil.
Formidable!