dissabte, 31 d’octubre de 2015

Escriure

Als que ens agrada escriure -vagi per davant que dic als que ens agrada i no als que en sabem-,  ens passa que en més d'un moment de la nostra vida, hem vist que ens costa dir amb paraules allò que pensem. Però al escriure, se'ns han ordenat les idees i de manera màgica han donat claredat al nostre pensament.
I és que a banda d'estructurar-me el pensament, a mi l'escriptura m'aporta una gran sensació de llibertat. La que em dona l'espai en blanc on poder deixar anar lletres del teclat per escriure i escriure coses, idees, opinions, pensaments, intencions, curiositats o il·lusions. 
Amb el millor final de tots, el del plaer d'haver-me pogut expressar.

I després d'escriure aquestes paraules, he volgut saber que pensen de l'escriure els grans, els que a més de gaudir de l'escriptura en saben.

I m'ha agradat aquesta frase de Rosa Montero,


I sense saber-ho, m'he adonat que segueixo el consell de Henry Miller.



I Saramago... Que amb el seu Assaig sobre la ceguesa, em va deixar desasosegada de per vida...


I aquesta frase de Voltaire, tan certa com poètica.


Per a Virgínia Wolf segur que l'escriptura a més del seu mitjà d'expressió també va ser la seua teràpia...


Però sobretot i per damunt de tot, no vull de deixar escrit que el més important de tot, és tenir una vida sobre la qual escriure...


dimecres, 28 d’octubre de 2015

Com m'agrada el que m'agrada...

Com ens agraden les coses que ens agraden. Res ens pot treure el plaer que sentim amb les coses que ens agraden. Per poca cosa que siguin. Per absurdes que siguin. Ens agraden. I amb això, ja n'hi ha prou.
Avui ens agraden unes coses, demà unes altres, però sempre són les que ens agraden.

Com m'agrada, m'agrada, la cançó de Joan Rovira, un cantautor de la terra. Per tres motius, per que m'agrada la música, perquè m'agrada la lletra i perquè m'agrada la nostra singular terreta.



Com m'agrada el cine francès amb la família Belier, un homenatge als rols familiars d'una adolescent hiperresponsable en una família diferent...





Com m'agrada la gambeta panxuda. Em cau bé. Deu ser per lo de la panxeta...


Com m'agrada aprendre coses. Diumenge al Mercat de Mercats en un tast de vermut vaig saber que un dels precursors d'aquesta beguda va ser Hipòcrates perquè va ser dels primers en macerar herbes en vi. 
I com m'agrada l'hora del vermut. És l'hora de xerrar i compartir les coses que mai tens temps d'explicar ni temps per escoltar...


Com m'agrada tenir la il·lusió de coses pendents, com Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti, l'estrena operística de la meua filla al Liceu. Espero que li agrade tant com a mi.


I com m'agrada escriure. M'ajuda a veure i viure la vida amb més atenció i intensitat. M'agrada perquè el temps s'atura, m'ajuda a estar-hi present i en calma.


Com m'agrada el que m'agrada...








diumenge, 18 d’octubre de 2015

La inspiració d'Andrea Moretti per fer el canvi d'armari

Fa uns dies vaig descobrir un llibre que ha escrit Andrea Moretti, una assessora de moda. El llibre es diu "El estilo que te hace feliz", i  recull totes les pistes d'estil que aquesta experta ha anat compartint en la seua pàgina, Andreamoretti.com.
Tot i que fa recomanacions molt diverses sobre l'estil i l'actitud, a mi m'ha anat perfecte per seguir alguns dels seus consells per fer el canvi d'armari -crec que ara sí que ja es pot dir que serà el definitiu fins a la propera primavera-. La veritat és que algunes d'aquestes recomanacions ja les sabem, però com sempre cal aplicar-les.


Alguns d'aquestes pistes que dona són...

1. El primer pas i més important, és retirar tota la roba que ja no ens posem. Aquesta roba pot seguir diferents camins en funció de si ja no serveix per a ningú pel seu mal estat, de si vols regalar-la a qui la pugui aprofitar, o de si vols desar-la en algun altre lloc fora de l'armari. 
Per fer aquesta primera part, jo prefereixo està sola, i molt i molt concentrada -seria incapaç de fer-ho amb companyia, com Carrie Bradshaw que ha de convocar a les amigues-. Com a única companyia només em funciona una bona llista de spotify- l'última que he fet servir és la de "música per cantar sota la dutxa". No se perquè dutxar-me i arreglar-me l'armari, per a mi tenen certes analogies.-. 
També us he de dir que per a la segona part d'aquesta tasca, tinc una gran col·laboradora, ma mare. Ella és la responsable de decidir que fem amb aquesta roba retirada. Amb les seues dots de dona pràctica i bona cosidora, decideix amb gran precisió quina roba pot reformar i aprofitar, quina pot regalar, i quina pot donar a Caritas -això sempre reconforta una mica el meu sentiment de culpabilitat-.




2. Un segon consell, és utilitzar totes les perxes iguals. D'aquesta manera desapareixen visualment i l'únic que veiem és la roba. Jo afegiria que va molt bé si les col·loquem sempre amb el mateix sentit -potser és una mania d'infermera que mai va arribar a ser instrumentista, però que reconeix les utilitats de seguir aquest protocol, i els desavantatges de no seguir-lo -sobretot amb les presses del matí, quan vols despenjar una peça i se t'enganxa amb la del costat-.


3. Un tercer consell, és decidir de quina manera classifiquem la roba. Es pot fer per colors de més clar a més fosc, i en segon lloc pel tipus de peça. En el meu armari s'endreça de dreta a esquerra, començant pels pantalons i acabant per les caçadores. La roba d'abric i les sabates les tinc en altres armaris. Això cadascú, segons li convingui.


4. Un quart consell és que tota la roba ha d'estar visible. La roba que no veiem, equival a dir que no la tenim. La manca de temps, i de vegades, la manca de motivació, ajuda a que tot allò que tenim dins d'una caixa quedi desestimat en les nostres decisions de cada dia. Per tant no serveix.


5. I per últim, una de les millors recomanacions. Que la roba es mogui i quedi espai lliure entre les peces. Això aporta lleugeresa i plaer a la ment, facilitant la pressa de decisions i evitant el vergonyós moment de "no tinc res per posar-me".
No cal dir  que a més suposa un gran estalvi de temps perquè la roba es manté ben planxada i en perfectes condicions per a ser utilitzada. Si no penseu quantes vegades heu hagut de tornar a planxar una camisa o vestit abans de posar-los??


QUE TINGUEU UN BON CANVI D'ARMARI!!!

dissabte, 17 d’octubre de 2015

La teoria del tot depèn

La naturalesa és sàvia. No hi ha dubte. Amb l'atreviment i l'autosuficiència de la joventut creiem que amb la impulsivitat i la intuïció, n'hi ha prou per a tot, per opinar, per decidir, per atrevir-nos...
Poc a poc la vida et fa saber que tot depèn del context, és a dir de les variables de cada lloc, situació i moment. 
 Això ens atorga la certesa del dubte, de la possibilitat permanent d'equivocar-nos i de la teoria del tot depèn. Perquè...

TOT ÉS RELATIU...


De què ens serveix una terrassa preciosa amb una banyera plena d'escuma si fa fred?



De què serveix una companyia si ens avorreix?

De què serveix l'aire si no el sabem respirar?



De què serveixen els amics, si no tenim cura de la relació més important?


De què serveix la calma si tot ho volem "ja!"?




De què serveix un llibre si no l'hem de llegir?




De què serveixen les paraules si no les hem d'escoltar?




De què serveix tenir un paradís propi si no el sabem admirar?



Tot depèn...




dilluns, 12 d’octubre de 2015

Gent com Garance i Valerie.

Ja sabeu que de tant en tant, faig menció a Garance Dore. Per què? Perquè quan la llegeixo l'entenc tant bé que sempre m'acaba inspirant o fent pensar en alguna cosa amb la que crec que molts i moltes ens sentim identificats.



Per als i les que no sabeu qui és Garance Dore us diré que és l'autora d'un dels blogs més influents a tot el món. La base principal del seu blog és la moda o millor dit l'estètica, però ho mescla amb decoració, literatura, viatges i el millor de tot, amb reflexions tant lògiques i naturals que de vegades se'ns passen per alt a la resta de mortals. Però no us vull enganyar, no només escriu ella. Té uns quants col·laboradors que estan en sintonia i moltes vegades no notes ni la diferència. Una de les col·laboradores que més m'agraden és Neada.

Gràcies a Garance i el seu equip, queda demostrat que els blogs plens de continguts mai podran ser substituïts per panells plens d'imatges com pinterest, o instagram -que també m'encanten!!-. Un blog ha de ser alguna cosa més.
La imatge pot anar acompanyada d'una història o reflexió, o una història o reflexió poden veure's arrodonides amb una imatge. I aquesta és la feina que fa ella. Que principalment és fotògrafa, però a més li agrada escriure alguna cosa al voltant de les seues imatges.

Garance i el seu equip, aquesta setmana han estat per Paris. Són d'aquella gent que no paren de viatjar. Tan aviat estan a Nova York, com a Londres, Paris, o Corsica, la seva illa natal.
A Paris, a la setmana de la moda, han captat imatges de la gent més influent. I ahir van compartir-ne una,  la de la relacions públiques de la marca italiana Miu Miu, Valerie Leberichel.

I en aquest cas la que escriu és Neada. Ella comenta que aquesta dona, Valerie, té l'habilitat de saber mantenir una conversa real, lenta i atenta. Una habilitat gairebé impossible d'aconseguir avui dia, quan la pressa et diu, va, va, i va!. A més, Neada fa una reflexió interessant sobre la roba que porta perquè, segons ella, reflexa íntegrament la seua manera de ser.
Porta uns pantalons caqui d'aquells que moltes hem tingut o tenim a l'armari, amb una camisa blanca i damunt un relaxat abric de quadres -això sí de Miu Miu, que no deu ser baratet...-. Neada diu que molt poques vegades s'expressa tan clarament una manera de ser amb una manera de vestir. Us en recordeu que fa tres dies, en el post sobre l'elegància i l'austeritat, també parlàvem de que la manera de vestir és una de les millors maneres d'expressar-nos?
També fa gràcia el toc d'humor que de ben segur deu tenir aquesta dona. I com ho sabem? per les sabatetes lluentetes que donen un toc divertit al seu posat calmós i seré.










dissabte, 10 d’octubre de 2015

Coses que diuen que la tardor ja està aquí

Cada vegada costa més desprende's de les sandàlies, de la roba de cotó, de la vida a les terrasses i dels tardets assoleiats. Però sense poder-ho evitar, hi ha petits avisos que et van informant de que la tardor ja està aquí. 
El primer avís, a l'arribar a la Ràpita i sortir del cotxe, només s'escolten orenetes instal·lades per tots els arbres del voltant... 

El segon, arriba sense sortir de casa. Només cal veure les imatges captades pels fotògrafs de la nostra terra. Aquesta que comparteixo és d'Agustí Descàrrega. Des d'aquí aprofito per donar-los les gràcies. Les seues imatges em fan sentir sempre a prop de la meua terra tot i no ser-hi.
M'agrada perquè mostra una d'aquestes orenetes despistada...



El tercer avís, és que ja gairebé no hi ha gínjols. La nostra fruita deltaica més característica. La que molts sublimem fins al punt de sacrificar més d'un mal de panxa per degustar-los amb la màxima passió. Ara ja ens haurem d'esperar a la propera tardor...


El quart avís, l'estic sentint ara mateix mentre escric perquè se m'estan gelant els peus. Encara porto sandàlies. Cada vegada em costa més renunciar a dur-los destapats, però crec que ara sí, la temperatura ja ha dit prou. 
Per començar a vestir-los de tardor, m'agraden les sabates que porta Júlia Martínez. 


I el cinquè i últim, és que de sobte ens venen moltes ganes d'anar al cine i perquè no, d'atipar-nos de "mongetes", com diem natros a les crispetes i després tenir remordiments... 
La película Everest en 3 D, una bona manera d'iniciar-se en la campanya. Em va encantar.





dijous, 8 d’octubre de 2015

Sobre l'elegància i l'austeritat

Ja fa dies que em va pel cap parlar d'això, però em feia mandra. Perquè al cap i a la fi, només és una intenció. I intentar no vol dir aconseguir. També vull avisar per endavant que els que no tingueu la necessitat de renovar el vostre armari de manera periòdica encara que sigui amb petites adquisicions, us abstingueu de llegir aquest post perquè segurament no us interessarà. Sense compromís i fins a un altre post!

És tracta d'una d'aquelles idees que de tant en tant em venen al cap i que se'm queden a un raconet del cervell fins que acaben creixent de la mateixa manera que ho faria una petita llavor. Però tot i que tinc clar el que vull dir, no se si aquesta vegada em sabré explicar prou bé. 
Però vinga! Aniré per feina.

Ja fa temps que he deixat de gaudir al mirar revistes i botigues de roba perquè em sembla que ja ho tinc tot vist i portat. No se si us està passant, però jo tinc la sensació de que ja està tot escrit respecte al món del vestir. Ja sabeu que no sóc experta en el tema, però de tant en tant m'agrada posar cullerada i compartir idees d'estilismes simples que són els que més ens agraden a la majoria.
És temps de lo simple, de reciclar, de recombinar les peces per arribar sempre a un mateix lloc, anar a gust i d'acord amb la nostra manera de ser. I quan això passa és quan ens convertim en elegants, perquè això és l'elegància. Manifestar-nos per fora tal i com ens sentim per dins.
Tant si som sensuals, com sexis, com pràctics o pràctiques  o comodons o comodones, tot s'hi val quan es tracta de sentir-nos bé. No hem d'oblidar que per a moltes i molts el vestir, a banda de ser una de les necessitats bàsiques - establertes per Virginia Henderson-, també és una manera d'expressar-nos.
I vatros direu... i quina és aquesta idea? 
Possss, la idea no és ben bé una idea. Podríem dir que és úna declaració d'intencions que sempre tinc pendent i que us convido a compartir-la. Es tracta de veure quant de temps podríem estar sense adquirir res de nou per al nostre armari. I alhora continuar expressant-nos tal i com ens m'agrada. 
En el meu cas us asseguro que no és un experiment per fer-me la xula i demostrar-vos alguna cosa, és una prova que em vull fer a mi mateixa per reconèixer l'absurd de les compres inútils i periòdiques.
De fet, tinc la certesa de que les directrius principals del nostre estil estan ben consolidades amb tot el que ja tenim a l'armari.
I si no, per arrodonir la intenció, fem un check-list visual per descobrir algunes peces que ja tenim...




















dimarts, 6 d’octubre de 2015

Coses per recordar

Quantes coses pensem, vivim o sentim i després oblidem...
Algunes cal oblidar-les, però moltes cal recordar-les. 
Aquestes últimes, no us agradaria tenir temps per redactar-les i desar-les en una llibreta per recolzar la memòria, i reviure-les i ressentir-les -en el millor dels sentits...-??.
Això sí. Hauria de ser una llibreta d'aquelles que el temps embelleix tant per fora com per dins, sense haver de fer servir cap tècnica d'scrap. La pàtina de la nostra vida, hauria de ser suficient.
Hauria de ser una llibreta amb paraules honestes, sense mentides, ni guarniments. Hauria de contenir la cara assoleiada de la vida, la cara que molts cops ens passa per davant i no la veiem perquè ens hem quedat retardats en un passat -que ja no té enrera-, o estem predint un futur que mai arriba com l'hem imaginat.
Hauria de ser una llibreta de l'ara i del moment present, que tant ens costa observar i retenir.
I és que no paro d'escoltar-ho i de llegir-ho. Cal viure el present.
Com deia el mestre budista Thich Nhat Hanh, viure en el moment present és l'únic camí per trobar la pau en un mateix i en el món. 
I no ho deu ser tan fàcil això de viure el moment present, o "Mindfulness". De fet, hi ha molts cursos llargs i caríssims per practicar-lo...
Però tranquilitat. Sempre ens quedarà la llibreta plena de moments presents que després voldríem recordar...





dissabte, 3 d’octubre de 2015

Un raconet a la Casa Amatller

Com m'agrada veure que estic recuperant aquella mirada de les coses i dels llocs que necessito per compartir-los des d'aquí. No voldria perdre aquest esperit.
Ahir, caminant pel Passeig de Gràcia vaig descobrir un raconet al vestíbul de la Casa Amatller, el Cafè Faborit. Al veure'l no vaig dubtar, i tot i que portava moltíssima pressa, vaig entrar rapidet, rapidet i vaig fer unes quantes fotos. 
No se si a Puig i Cadafalch li agradaria com ha quedat aquest vestíbul modernista, però la veritat és que no està malament i et permet fer una paradeta en un racó tranquil i bonic, en ple Passeig de Gràcia.
Potser massa turístic, però bonic.












Imatges: Cafè Faborit

divendres, 2 d’octubre de 2015

Algunes coses bones

Si cadascú hagués d'explicar els entrebancs que s'acostuma a trobar cada dia, en la feina o en la vida personal, seria una mica avorrit. En canvi si haguéssim d'explicar les coses bones, ens costaria una mica més, però tot seria molt més reconfortant i divertit. 
En un principi, aquesta sempre ha estat la meua intenció, només parlar de coses bones. Però de vegades veure la cara amable de la vida, requereix un esforç extra i no sempre ho aconseguim. Avui sí. És divendres i és un bon dia per parlar de coses bones.
La primera em va succeir dimecres, mentre anava a un curs al CAR (Centre d'Alt Rendiment), a Sant Cugat. Vaig anar amb els ferrocarrils catalans, però al baixar del tren, no tenia ni idea de com arribar. Però com sóc del grup de persones que pregunten -sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones, les que pregunten i les que no-, em vaig adreçar a una dona més o menys de la meua edat - bé, això crec, perquè hi ha una edat en la que "todos los gatos són pardos"-, per preguntar-li. La dona, m'ho va explicar detalladament abans de sortir de l'estació i em va dir que tardaria uns deu minuts.
Al sortir al carrer, plovia i com sempre, sense paraigües -no se perquè però tot i l'amenaça de pluja, sempre em costa posar-me'l a la bossa-, vaig començar a caminar seguint les seues indicacions. Després de fer unes passes, un cotxe es va parar al meu costat i es va baixar el vidre de la finestreta. Era ella, la dona que m'havia explicat com anar i que em convidava a pujar per portar-me fins a la porta.
No puc explicar com em vaig sentir en aquell moment, però quan portes anys vivint en una gran ciutat on la impersonalitat impera la nostra manera de relacionar-nos, aquest fet que per a molts pot ser natural, us asseguro que té la categoria d'extraordinari. I si sóc sincera, no sabria dir si en aquell moment em vaig emocionar per la bona acció de la dona o perquè en el meu interior vaig reconèixer que jo mai hagués parat el cotxe i m'hagués convidat a mi mateixa a pujar.
És una reflexió que em va durar una bona estona...

La segona cosa bona és que aquesta setmana ha fet vint-i-set anys que em vaig casar, i com entre setmana, les celebracions han de ser mesurades vam anar a sopar a un restaurant prop del barri de Sants, el Mitja Galta, regentat per  Manel Lopez, cuiner durant set anys del restaurant Manairó de Juan Herrera. És un restaurant petit, de barri, amb una cuina de qualitat i sense pretensions, i amb encant -dels que ens agraden-. Us el recomano.
A més, buscant informació, he trobat un article de Pau Arenós al Periódico on explica el perquè del seu nom i altres coses.


Del Mitja Galta no n'havia sentit parlar fins aquell mateix dia, dijous, quan vaig anar a dinar amb les mares amigues d'acompanyar als nostres fills durant uns quants anys a les classes d'anglès. Som les angleses. Que de tant en tant, trobem un foradet a les agendes per trobar-nos i posar-nos al dia. Com intentem portar una vida sana,  últimament sempre quedem en llocs de cuina vegetariana. Aquest cop havíem quedat al Flax & Kale, cosí germà del de Teresa Carles. Un lloc d'aquells prou espectacular. Amb disseny i una terrassa preciosa. Ple de gent guapa, guapa -tant que vam arribar a la conclusió que deu haver-hi una agència de models ben a prop. No exagero.-.






Bé, ja veieu que ha valgut la pena l'esforç. Els entrebancs derrotats  i ara només ens queda el bon gust que deixen algunes coses bones.