dilluns, 31 d’agost de 2015

Lo que ells ulls no veuen, el cor s'ho estalvia

Quan les coincidències succeeixen, després som lliures, o no, de fer-ne una reflexió. Tot dependrà de l'espai disponible en el propi disc dur que de vegades està massa ple, però que de vegades encara té capacitat per assimilar i analitzar. I en aquest últim moment es troba el meu i crec que vol reflexionar sobre la conveniència o no de viure en la inòpia i no saber aquelles coses que segur que ens portarien cap a la  inquietud i el malestar.
Tot això ve perquè acabo de llegir un article sobre la mort d'Oliver Sacks al País. On es parla, aprofitant la notícia, de l'obra d'aquest científic divulgatiu i que fa referència a una de les seves històries, la d'un home cec, que als 40 anys recupera la visió. El fet de recuperar la visió el transforma perquè s'adona que en el seu món de ceguesa vivia en una espècie de limb imaginari, tebi i ple de seguretat, i a l'obrir els ulls al món  real comença a patir temors que mai havia sentit, com la d'abans de creuar un carrer transitat.
I seguint  amb aquest assumpte de viure en la inòpia, també m'ha agradat la visió de la genial periodista Virginia Galvin sobre la publicació de la llista d'Ashley Madison i de la conveniència o no de saber si la teva parella t'ha estat infidel.
La publicació d'aquesta llista, potencialment ha amargat a uns quants milions d'infidels que potser haurien volgut seguir en l'anonimat i a les seves corresponents milions de parelles. I realment, val la pena remenar per trobar o no veritats que et canviarien la vida? No se. Per mi no cal. M'agrada pensar que aquesta llista no va en mi ni amb ningú dels que m'envolten. M'agrada pensar que tothom a qui veig emparellat, ho està amb la total llibertat i convenciment.
Deia Montaigne que hem de llegir per viure, no per disfrutar com nens ni amb l'ambició dels erudits. Potser també caldria saber només les quatre coses bàsiques per viure i obviar les que de ben segur ens farien patir.
Potser és una visió de la vida massa simplista, 
però lo que els ulls no veuen, el cor s'ho estalvia.










dimarts, 25 d’agost de 2015

Les vides d'un estiu

L'estiu, se'ns escapa com la sorra entre els dits de les mans sense poder-lo retenir. Cada vegada es fa més curt. Cada vegada queden més coses per fer. Cada vegada necessitem més vides per tenir L'ESTIU complet...

Una vida per gaudir de la família. 
Una vida per estar amb els amics. 
Una vida per gaudir del lloc on sempre volem tornar. 
Una vida per conèixer llocs nous. 
Una vida per gaudir del menjar i del beure. 
Una vida per treballar el cos i la salut. 
Una vida per llegir les històries pendents. 
Una vida per no obrir un llibre.
Una vida per gaudir del temps lliure.
Una vida per malgastar-lo i no fer res.


Cada estiu s'espera amb deler i amb moltes coses per fer. 
Cada estiu passa i les coses que fem no sempre són les programades, però són sempre sorprenents. 
Mai res és com es planifica.
Mai res surt com ens pensem que sortirà. 
De vegades, surt millor.



dimarts, 18 d’agost de 2015

Si XX és igual a XY, XY és igual a XX

Avui, plou i em venen ganes d'escriure des de dins. De vegades només cal que succeeixin algunes coses seguides per arribar a reflexions curioses que ens poden arribar a sorprendre. Acabo de llegir el llibre que segons el New York Times ha estat el més venut en els últims temps, La Noia del Tren, de Paula Hawkins. És un llibre de suspens que m'ha deixat bastant indiferent quant a la trama, però que m'ha cridat l'atenció per la diferenciació de rols tan marcada dels protagonistes masculins i femenins; tenint en comte que es tracta de persones joves, i es desenvolupa en el moment actual, al voltant de la ciutat de Londres. 



Potser m'ha passat perquè ja no tinc aquell sentiment de culpabilitat que de tant en tant aflorava en mi quan em reconeixia l'antítesi de la mare vocacional, i de la convicció de que mentalment, que no vol dir sexualent -des del meu primer e incipient amor platònic, he tingut clar que sempre m'han agradat els homes-, he estat sempre poc femenina.  
Em va costar molt entrar en el rol de la feminitat i la coqueteria. No anava en mi, marcar cap diferència. Vaig estudiar en un col·legi mixt on les noies sempre vam ser minoria i mai ho vaig sentir com una diferència. Sempre em vaig considerar una més entre els companys i companyes. De fet, les meves primeres peces de vestir més estimades van ser uns texans, i unes botes camperes que de tant en tant alternava amb sabatilles d'esport. Ara ho entenc. Eren peces neutres que no et conduient a cap tipus d'identitat.

Poc a poc vaig descobrir que tots i totes tenim un cert poder de seducció natural i que tots i totes tenim el mateix instint de supervivència social que ens va convertint en dones i a d'altres els va convertint en homes. Cadascú tria la seva identitat a partir de tot el que li ha vingut atorgat, des del naixement, des de l'educació, des de la societat on ha crescut, però sobretot des del sentiment interior.
Aquestes inquietuds són comunes per a tots i totes. Es tracta de la consolidació d'identitat d'un@ mateix@ davant la vida, del rol que volem assumir tant si som dones com si som homes. Això no és rellevant. També he vist, i crec, que l'instint de maternitat no només és cosa de dones. Tenir un fill requereix implicació de qualsevol de les parts compromeses. Tant si són home i dona, o dos dones, o dos homes, o una dona sola, o un home sol.

M'ha agradat moltíssim l'entrevista a Elisabeth Badinter, al País. Amb ella m'he sentit plenament identificada. No he entès mai el feminisme diferencial. Aquesta dona defensa una filosofia feminista universalista. La que no subratlla cap diferència. La que no permet retrocedir ni una passa cap a la igualtat. M'he sentit identificada amb les seves inquietuds respecte a com les tendències naturalistes que ressorgeixen de tant en tant - en l'entrevista posa d'exemples al naturalista Rousseau i a la lliga a favor de la llet materna dels anys cinquanta- posen en entredit els avenços que s'han aconseguit fins ara.  Aquestes tendències aprofiten la llibertat d'elecció i conviden a la dona a escollir el rol maternal , però no se l'avisa de que aquest rol és limitant. La maternitat com a principal objectiu de la vida és perible. Quan els fills creixen i comencen una vida pròpia, aquest rol perd tota la força i deixa de ser un projecte de vida. Llavors la dona es veu de vegades perduda, debilitada, sense saber cap a on reconduir el seus objectius vitals.
No hauríem de permetre que res torni a posar la dona en el rol principal de la maternitat i la cura de persones. La dona en té molts més. És potencialment qualsevol cosa que pugui fer un home. La història de la civilització ho ha demostrat, i des del temps de la mitologia grega i romana s'ha posat de manifest la rellevància de que la dona ha tingut molts altres papers a banda del de mare i cuidadora. Estic d'acord amb la Senyora Badinter en que aquestes tendències naturalistes, i d'apologia de la maternitat, tenen  un substrat masclista que no sempre és fàcil de definir.



Una altra cosa de la que em queixo i que m'incomoda és que a través de les noves tecnologies hi ha una creixent tendència a missatges tan masclistes com feministes que s'hauríen d'anar moderant. Sorprèn com aquests nous recursos - com per exemple el watssap- posen de manifest el que fa una mica de mal reconèixer. Que  hi ha moltes coses per canviar.



Molts ànims Elisabeth!! Encara queda molt per fer.


diumenge, 16 d’agost de 2015

We are not dj's & Market

Cada vegada més, triomfen les imatges de trobades fresques, amb gent natural que només vol gaudir de bona música, del bon ambient i de la bona companyia. Crec que amb internet i les xarxes socials ha quedat demostrat que el que ens agrada més és el que neix de les persones i no el que s'imposa de manera comercial i prefabricada.
Ara, triomfa lo personal, lo humà i a la Ràpita, també hi ha iniciatives de petit format que poc a poc es van consolidant amb grans moments. Una d'aquestes és la de Petit Comitè i la seua festa, "We are not dj's". Una festa al parc de Garbí, que ahir es va complementar amb el WANDJ'S MARKET, al més pur estil dels mercadillos que es fan arreu del món i que inspiren les millors imatges.
Ahir, va ser molt especial, veure aquest ambient a la Ràpita.

MOLTES FELICITATS A TOTS ELS QUE HO HEU FET POSSIBLE!!!











I sobretot, felicitar a Maria José i Doblespai produccions, els creadors de l'ambient.




dissabte, 15 d’agost de 2015

Mediterrani Lounge Cafè i un sopar diferent.

És per la nit quan més somiem, quan més imaginem, quan més sentim i quan més estimem. És per la nit quan vivim de manera més intensa les coses que ens agraden. Quan més disfrutem dels amics, de la seua companyia, dels bons sopars i dels llocs més especials.
Ahir a la nit sense saber-ho, sense planificar-ho i sense conèixer-ho, vaig estar en un lloc ple de detalls tan ben escollits que el van tornar màgic amb una companyia impecable producte de la fórmula infal·lible de que els amics dels meus amics són els meus amics. 

Mediterrani Lounge Cafè i un sopar diferent...











divendres, 14 d’agost de 2015

Supway, Carlos Reverte & Julien Canel

Ahir, sense saber-ho vam poder escoltar a Carlos Reverte i la guitarra de Julien Canel. Em fa una mica de ràbia tornar a ser l'última en conèixer bona música composada per gent de la Ràpita.
Ahir a la terrassa del Supway - un lloc privilegiat -, van tocar i van sonar de meravella.


Mentre, sona "Corazones bohemios", la segona cançó del seu Cd, "Conversación".









A Carlos, a Julien i a tots els The Supway Friends



dissabte, 8 d’agost de 2015

Mode estiu = Luthea Salom & blau

Que seria l'estiu i el temps lliure que ens atorga sense arribar a descobrir algun entreteniment que pel temps que requereix, és converteix en un gran luxe la resta de l'any?
Aquest estiu, el meu descobriment- que realment no ho és tant perquè m'ho va recomanar una amiga en un d'aquells sopars que sempre es fan abans de marxar de vacances en mode comiat feliç-, ha estat la sèrie Cites, emesa per TV3. M'ha agradat tant que cada dia m'he empassat una mitjana de dos/tres capítols i amb ella he descobert bona música, com la cantautora catalana Luthea Salom, que ja tinc fitxada a l'Spotify i que mentre escric, va sonant.
Amb Cites, també he descobert i reconegut alguns dels llocs més bonics de Barcelona, l'altra ciutat on visc- millor dit, la ciutat on es desenvolupa la part més gruixuda de la meva vida-


Alguns d'aquests llocs de Barcelona que surten, ja han estat compartits per aquí, com el Bar Tarambana, però d'altres no. Un d'ells, que és tan vistós com turístic- potser per això no us en havia parlat. Cada vegada sóc més de racons petits, amagadets i de barri-, és Can Recasens, que surt al capítol 13, el dia de Sant Jordi.



Però veient aquestes imatges de Can Recasens, penso que és millor desar-les per a la vida de ciutat i tornar als colors dels dies d'estiu a la Ràpita. 
Segur que a Luthea també li agraden...


Mar i Delta... (Port de la Marina)




La costa. (Mar de Dins)








dijous, 6 d’agost de 2015

Un dia a la costa és com viure en un tauler d'imatges de Pinterest

Un dia de mar, navegant per la badia fins a la costa, és com viure en un dels millors taulers de Pinterest. Ahir ho vaig poder comprovar i vaig pensar que havia de retenir en la memòria totes les sensacions de vistes i olors. Per quan vinguin dies de fred i d'estar a casa mirant imatges de llocs llunyants tan bonics com aquest.

L'Star Clipper de cada dimecres...


El Montsià que sempre et diu "hola!", quan el veus des de la mar...


Les salines, el punt més blanc ...


Els flamencs a casa ...


On la natura encara s'imposa...


I la posta de sol és més bonica...


dimarts, 4 d’agost de 2015

Un balconet amb vistes

Acabo de llegir una de les frases de Mr Wonderful que diu: "La vida és dura, però te bones vistes" i he pensat que no podia ser més oportuna mentre instagramejava les fotos que vaig fer ahir la tarda a "Lo balconet", un raconet chillout que té unes de les millors vistes del poble.


Està decorat amb molta originalitat amb peces de lampisteria. Les làmpades són tambors de rentadora i les cadires, banyeres partides.