dissabte, 6 de gener de 2018

El que m'emporto de tot un any

Ser agraït és de ser ben nascut, crec que ho diu una cita popular -o no, però tan li fa-. Les cites sempre diuen grans veritats. De les que ningú dubta i amb les que tothom hi està d'acord. Jo vull ser agraïda i també ben nascuda i per això li vull agrair a aquest any que ha acabat tot lo bo, però també tot el que no, que és el que més m'ha ensenyat.

Ha sigut un any estrany. He publicat molt poc. No se si per que de vegades no he tingut ganes de compartir o perquè no he tingut moments prou bons per fer-ho. De coses bones n'han hagut i moltes, i alguna de dolenta també. Però són massa íntimes per airejar a través d'un teclat i una pantalla. 

D'aquest any m'emporto que amb els que estimo i m'estimen, em sento més unida que mai. 

D'aquest any m'emporto que quan te'n passa una de grossa, es multipliquen per mil les altres coses, les menudes. De les que val la pena sentir. 

D'aquest any m'emporto que opinar, degustar i compartir les coses que m'agraden, sempre serà un motiu per vore-mos de tant en tant per aquí. I que podríem parlar de política, de nutrició, de medicina, de geografia, o d'arqueologia, però no ho farem. El nostre espai compartit sempre serà així de simple, així de bàsic, així de bonic. 
I ho poso en pràctica ara mateix compartint coses d'un dia. El d'ahir.

Amb un lloc on menjar carn prop de Barcelona però com si estesis en plena natura, lluny de carreteres i sorolls. A Can Ferran.


Amb una passejada per Sant Cugat on descobrir llocs nous i fer firat.

Un, L'atelier 232. Una botigueta mínima on tot era de l'estil que mos agrada a la majoria de les que passen per aquí.




I l'altre, un lloc on posar la casa més guapa. A Sacum, on voldria tornar.




I de nou a Barcelona un lloc on acabar el dia i sopar, Last Monqey. Descobert amb un article d'aquells que es comparteixen a facebook, on es considera un dels deu millors restaurants nous d'aquest any del que tantes coses m'emporto.






I d'aquest any m'emporto que encara tinc moltes coses noves per conèixer i de les que segur que escriuré.

I d'aquest any m'emporto que cada dia que comença neix un nou fil de sentiments. I que de natros depèn.

I d'aques any m'emporto que la vida és una i que no en tenim més.






dissabte, 30 de desembre de 2017

Quan torno al poble


Mentre sona...



Tal i com diu un proverbi africà, "Es necessita un poble per educar un nen". 
També és necessita un poble per omplir la vida d'una persona.
Si algú viu lluny de tot això i quan ho recupera se li carreguen les butxaques de benestar, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on aterrar quan necessita pau, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on trobar-se amb els amics, amb la família, amb els paisatges i amb els sabors de sempre, sap de que parlo.  
Si algú te un poble on tornar quan fa mal temps i quan les coses es posen rares, sap de que parlo.

Cada vegada que vinc a passar uns dies tranquils, de Nadal, quan lo poble és poble i només estem els de sempre i surto a passejar, o quedo amb algú per esmorzar, o vaig en ma mare a fer recados.
Tan li fa.
Sento que recupero el meu jo, que torno a ser la de sempre. 
La que plorava massa sovint de menuda com si algun dia sabés que sonaria esta cançó de Mishima.
La que anava a classes de solfeig i clarinet amb Don José.
La que va voler ser majorettte i encara tenia cames d'alambre.
La que estudiava anglès amb Doña Antoñita i somiava en anar a Londres per menjar Corn Flakes. 
La que sentia com sa ma mare li deia "posa´t recta" i a son pare cridant-la "sapet".

I és que no se que passa, que quan arribo al poble torno a ser aquella xiqueta que es posava roja per no res. 
Insegura perquè es trobava "fea" i una mica sabionda perquè sempre feia els "debers".

Perquè no se que passa que quan torno al poble el sol es torna lluent, la mar plateja i tot fa olor a net. 

I és que no se que passa que quan torno al poble, tot és com ha de ser.












I des del meu poble i amb la que podria ser la banda sonora d'una vida. Plorant no de tristor sinó de felicitat, us desitjo un bon any 2018 ple de curiositat!!!




dimecres, 27 de desembre de 2017

Superamigues i més notes per a un post



I mentre sona "Hapiness" de Nat Simons, segueixo amb les notes que es van quedar pendents en l'últim post. I continuo escrivint perquè encara hi ha coses -encara que menudes- que m'emocionen. I com esta és la màquina que em mou per escriure este blog, m'hi poso i ja no m'aturo. I segueixo en primera persona tal i com ho vaig fer l'última vegada en Notes per a un post. I com de costum, canvio una mica l'ordre per no perdre el toc d'anarquia. 

I vull començar amb una lectura d'una escriptora quebequesa. Sempre m'ha agradat la gent del Quebec. Potser perquè quan exercia l'infermeria, les infermeres quebequeses, eren innovadores i van aportar molta teoria i rigor a la infermeria. La gent del Quebec em recorda una mica a la gent de Catalunya. Gent inquieta, amb la ment oberta, innovadora i sobretot, amb identitat pròpia. 
El llibre és "Una felicitat imposada" de Denise Desautels i està traduït per Antoni Clapés. La recomanació bé de "La inexplicable" la nova llibreria del barri. Una llibreria menuda on les llibreteres tenen nom i et parlen de tu. I on es vol recuperar l'esperit de descobrir noves lectures d'una manera cooperativa. Tot just l'acabo de començar. Aviso per endavant que no va de flors i violes. Va de la part dura de la vida, de la mort i del no-dol i de la necessitat d'aparentar que no passa res i que tot continua. En fi. De la felicitat imposada que  tan sovint acompanya la nostra vida.




I de la lectura a una superamiga. D'aquelles amigues llestes, detallistes i que mai seran invisibles encara que vulguin i s'ho proposin. Amb tanta vida interior com exterior. Amb tanta energia com perícia per transformar-la. Ella és A. I com cada any per Nadal se les ingenia per tenir un detall diferent a la taula.


I del detall de Nadal de A, torno de nou a la llista. En la nota següent, em surt Leku, un restaurant de Les Corts que els dies de partit es posa a petar i que la cuina no es pot deixar de comentar. Com les croquetes de Cua de bou i el bikini de foie.



I del bon menjar a una altra noteta, la dels pijames. I és que ja fa un temps, en Un pacte no escrit  ja vaig parlar de lo difícil que resulta trobar un pijama prou còmode, i alhora estilós i sobretot que no mos fasse perdre la dignitat amb dibuixets infantils tot i haver superat la quarentena. La nota la vaig arxivar després de llegir una publicació sobre el tema. I és que això de triar pijama és una cosa sèria.
De totes les marques que sortien em quedo amb aquesta, La ligne.
I de la roba de dormir a la de portar. Perquè fa uns dies quan vam anar a dinar a casa de P., una altra superamiga de les que no tenen preu i que sempre ens convida a menjar la cua de bou més melosa del món. P. és de les que els encanta estrenar coses, però al igual que moltes de natros, segueix el seu estil com si fos una línia contínua, sense gaires canvis. I em deia que ara te la necessitat de canviar, d'introduir peces diferents amb les que no hi havia comptat. I que curiós. Jo també sento aquesta necessitat. I com amb els estampats ja m'estampat més d'una vegada, ara he decidit que el canvi de colors pot ser una primera campanya.


I de la necessitat de canviar a una altra nota, la del Kitsune, un restaurant japo i oriental a Gràcia. És un lloc que m'havia recomanat una altra superamiga, O. Ella forma part de la familieta que tinc  a la meua altra gran ciutat, Barcelona. Qui em coneix a la Ràpita, també la coneix a ella. Perquè ella també és una mica rapitenca. Ella i J. són uns bons vivants que volten i descobreixen tot el que val la pena i ho comparteixen a la primera. Kitsune, és un d'estos llocs. Amb els plats molt encertats, un d'ells, el que comparteixo, és el salmó amb teriyaki -perquè estava molt bo i perquè és de l'únic que tenia foto-.


I de notes me'n queden algunes i de superamigues encara que costi de creure també. Perquè si d'alguna cosa hem d'estar segurs és que els tresors més grans no són les coses que tenim, ho són les persones que estimem.





diumenge, 17 de desembre de 2017

Notes per a un post


Mentre sona vint-i-un botons de Blaumut, em repasso les notes on vaig desant coses i idees per a algun post dels que de tant en tant comparteixo. I mentre les llegeixo, també busco imatges, algunes de la memòria del mòbil, d'altres per l'espai cibernètic. I mentre ho faig torno a sentir pessigolles de les bones a l'estómac i em ve aquell sabor de boca dolcet i addictiu associat als ratets d'escriptura. Uns ratets que no sempre venen. Que de vegades cal buscar i que avui he trobat. I mentre teclejo canvia la cançó, i ara "Pa amb oli i sal", m'anima a teclejar més ràpid. 
Em remiro de nou les notes i decideixo no canviar l'ordre de les coses. Deixaré fluir la llista tal i com està. I en primer lloc tinc una pel·lícula, La llibreria. Una història preciosa per als amants de les lletres i dels amors platònics. Ambientada en aquella època en que les dones sempre portaven rebequeta i la Lolita de Nabokov va ser un escàndol . I no se si va ser pel vestuari de la protagonista o perquè tenia ganes d'anar a Uniqlo, me n'he comprat una de llana merino i de color vi negre. 


I de La llibreria a la barra de la Mundana, una bodega de culte del meu nou barri gastronòmic. La recomano a tanta gent que quan vull anar no trobo mai lloc sense reserva. Alguns de la Ràpita ja hi han anat i els ha encantat. Allà tot és una mica diferent, l'steak tartar, el carpaccio de peus de porc o els postres com la mousse de xocolata i yuzu i el torrixuxo, únic en el món.



I en el tercer punt de la llista, un passeig per Barcelona, una tarda de divendres. D'aquelles tardes que transformen la mirada o millor dit, la vista de les coses. Va ser un passeig tranquil, amb abric, guants i bufanda pel barri gòtic; als voltants de la plaça de Sant Felip Neri. On l'hotel Neri ubicat a un palauet del segle XVIII i el seu restaurant estaven preciosos guarnits de Nadal. Un sopar allà és una de les coses que tinc anotades en una altra de les meues llistes. Esta de desitjos pendents.



I davant del Neri, una botigueta de sabons, digna de "Saint Rèmy de Provence".


I aquella mateixa tarda, mirant cap a munt a una façana, veig una imatge que de ben segur inspiraria a Defreds, un poeta que segueixo per instagram. 


I de nou la llista. Mentre, Blaumut continua. Ara amb "Bicicletes" que va marcant el trot del meu ritme estilístic i espero que no gaire retòric. De la mateixa manera que Elton en el seu últim concert a Barcelona, va marcar el ritme de les meues emocions al recordar les cançons que entonava sense parar amb l'elepè que em vaig comprar en un viatge a Mallorca. Tenia quinze anys.


I del Palau Sant Jordi al Baulweekeend, una mercadillo solidari. Cada any es fa en un lloc diferent. Este Nadal s'ha fet al Palauet. És de coses usades. On gent coneguda com Vanessa Lorenzo i el seu home Jordi Puyol, cedeixen peces per vendre. Jo vaig firar. Una brusa de Starmela per deu euros que portaré molt a gust l'estiu que ve per la Ràpita. 




El següent punt no és ben bé un desig ni tampoc una necessitat. Tinc la costum de fer servir catifa a la cuina perquè tinc el terra de parquet. Com m'agraden de materials naturals, de tant en tant l'he de renovar perquè es deterioren. Avui tafanejant en bcncoolhunter, he descobert la nova candidata. És una catifa de pvc que simula els terres hidràulics. Feia temps que no compartia res per a casa i de nou m'està agafant el cuquet.



I ara avançaré l'últim punt de la llista. Vull compartir un lloc on avui no hem pogut dinar perquè estava a petar. L'estupendu a Badalona. Perquè sí. Fa trenta anys que vivim a Barcelona i no havíem anat mai a visitar el passeig del Mar d'aquesta ciutat veïna. Ja era hora. Avui era el dia i el moment de gaudir del sol i de les vistes al mar i admirar el Pont del Petroli que també te el seu encant.



I mentre encara sona Blaumut, amb els auriculars a l'orella veig de reüll que el partit ja s'ha acabat i ja es comença a fer tard. I per acabar vull compartir una especie de secret que tenia a la llista. És un tauler que m'inspira cada vegada que no se que posar-me tot i que com totes, tinc l'armari ple de roba. Són imatges de Death by elocution. El blog d'una estilista que amb bàsics d'aquells que totes tenim a l'armari, fa uns conjuntets quasiperfectes i equilibrats.





I Blaumut ja no sona, però la llista no s'ha acabat.



















diumenge, 26 de novembre de 2017

Quan et tornes vividora

Et trobes davant l'espai net i blanc on saps que els esborranys desapareixen sense deixar rastre. L'espai on escriure mai ha estat tant fàcil, però no en tenies prou. Necessitaves alguna cosa més. Potser motivació, o ganes, o inquietud, o interès, o una mica de poca vergonya per tornar-ho a fer com si res hagués passat. Tot i que sí. Han passat coses que han canviat la teva perspectiva davant la vida. Davant de tot. I és que hi ha un dia o un moment en que la teua visió de les coses es transforma. De sobte les accions i les sensacions s'intensifiquen i et tornes una vividora de tot allò que abans se t'havia passat per alt.

I quant et tornes vividora tot pren rellevància. Estimes més conscient a qui val la pena. Et comuniques més conscient amb qui de veritat et dona conversa. Menges més conscient amb el que millor t'alimenta. I menjant més conscient, t'adones que tot el que entra en el teu cos, ho ha de fer per alguna cosa bona. Ja no vols trampes ni efectes especials. Vols seguir una alimentació sana. I vols tornar a Greenspot, el millor vegetarià i més acollidor de Barcelona.






I quan et tornes vividora t'atreu la gent que ho és i ho practica. I així t'enamores del protagonista de " Paris can wait" d'Eleanor Coppola. La recomanes a qui li agrada viure. A la pel·lícula vius els paisatges, els llocs i els menjars des del punt de vista d'un von vivant de manual. L'has tornat a vore. Esta vegada des del sofà de casa, i t'ha tornat a agradar tant com al cine.


I quan et tornes vividora, et tornes més inquieta. Vols llegir totes les històries boniques, totes les històries interessants, totes les històries que emocionen. I ara n'estas llegint dos que t'agraden. I vas i tornes de  Harry Quebert de Dicker al Diamant blau de Care Santos.


I quan et tornes vividora, t'atreuen els colors més vius i t'allunyes una mica més del teu idolatrat gris i del teu fidel negre. I se t'en van els ulls amb peces alegres, estampades i una mica lluentes.

I les ratlles ja no són blaves. També ho són roges.


I et tornaràs a posar la brusa verda.


I vols este vestit roig.



I es que quan et tornes vividora, et sents més fresca, més femenina, una mica flamenca i et tornes de nou presumida.








dimecres, 4 d’octubre de 2017

Les poques coses

Cal una vida bonica i fàcil per a construir una ment patidora. I només cal un únic sotrac per a que els petits patiments s'esvaeixin amb la facilitat en que és bufa una espelma.
Mentre dos trens es creuen, un d'ells ple d'ideals i l'altre ple de lleis, tu vas per la vora de la via i  sents el teu sacseig particular. I de sobte tot és menys important. La gent que t'envolta es torna essencialment meravellosa. I tu, patidora extrema, t'adones que necessites molt  poques coses per accionar la roda de la teva vida. I mentre estes poques coses fan que puguis avançar en el temps i en l'espai, n'hi ha d'altres molt menys importants, que al igual que uns encenalls de foie sublimen un plat de carxofes a tu i a d'altres us sublimen la vida.
I saps que ara tocaria parlar de  sobirania, de ganes de viure en un país lliure, d'incomprensió, de repressió, i d'aquelles mirades d'odi, però cada assumpte té el seu lloc. I saps que aquí l'assumpte a tractar són les sensacions i els sentiments. I d'aquests sí que en tens per triar i compartir. Però et costa decidir-te. No saps si quedar-te amb la decepció, o la inquietud, o la tristor.
Però de nou tornes als encenalls que són els que t'ajuden a alleujar estes sensacions perquè saps que són molt poques coses les importants. 

I així d'encenall en encenall, vols compartir un lloc que van reservar els teus amics X. i M. El restaurant Fulano Mengano on vas compartir plats mentre xerraveu i tastaveu coses diferents.




I també va ser M. qui et va parlar de Luzio, on passar un ratet rodejada de coses boniques i fer un mosset en plan que be vius i que bé t'ho passes.



I tens pendent tornar a Uniqlo amb calma, un dia de cada dia mentre la majoria treballa. T'has d'agenciar un dels seus jerseys bàsics i un plumífer dels que li han donat fama. La botiga és tant xulíssima com incòmoda. Però segur que tornes més d'una vegada.


I del Passeig de Gràcia tornes al teu barri, i allà sopes entresetmana, a la Mestressa, a la plaça d'Osca, on fa poc temps només era barri i ara ja és de la Barcelona decorada.