diumenge, 26 de novembre de 2017

Quan et tornes vividora

Et trobes davant l'espai net i blanc on saps que els esborranys desapareixen sense deixar rastre. L'espai on escriure mai ha estat tant fàcil, però no en tenies prou. Necessitaves alguna cosa més. Potser motivació, o ganes, o inquietud, o interès, o una mica de poca vergonya per tornar-ho a fer com si res hagués passat. Tot i que sí. Han passat coses que han canviat la teva perspectiva davant la vida. Davant de tot. I és que hi ha un dia o un moment en que la teua visió de les coses es transforma. De sobte les accions i les sensacions s'intensifiquen i et tornes una vividora de tot allò que abans se t'havia passat per alt.

I quant et tornes vividora tot pren rellevància. Estimes més conscient a qui val la pena. Et comuniques més conscient amb qui de veritat et dona conversa. Menges més conscient amb el que millor t'alimenta. I menjant més conscient, t'adones que tot el que entra en el teu cos, ho ha de fer per alguna cosa bona. Ja no vols trampes ni efectes especials. Vols seguir una alimentació sana. I vols tornar a Greenspot, el millor vegetarià i més acollidor de Barcelona.






I quan et tornes vividora t'atreu la gent que ho és i ho practica. I així t'enamores del protagonista de " Paris can wait" d'Eleanor Coppola. La recomanes a qui li agrada viure. A la pel·lícula vius els paisatges, els llocs i els menjars des del punt de vista d'un von vivant de manual. L'has tornat a vore. Esta vegada des del sofà de casa, i t'ha tornat a agradar tant com al cine.


I quan et tornes vividora, et tornes més inquieta. Vols llegir totes les històries boniques, totes les històries interessants, totes les històries que emocionen. I ara n'estas llegint dos que t'agraden. I vas i tornes de  Harry Quebert de Dicker al Diamant blau de Care Santos.


I quan et tornes vividora, t'atreuen els colors més vius i t'allunyes una mica més del teu idolatrat gris i del teu fidel negre. I se t'en van els ulls amb peces alegres, estampades i una mica lluentes.

I les ratlles ja no són blaves. També ho són roges.


I et tornaràs a posar la brusa verda.


I vols este vestit roig.



I es que quan et tornes vividora, et sents més fresca, més femenina, una mica flamenca i et tornes de nou presumida.








dimecres, 4 d’octubre de 2017

Les poques coses

Cal una vida bonica i fàcil per a construir una ment patidora. I només cal un únic sotrac per a que els petits patiments s'esvaeixin amb la facilitat en que és bufa una espelma.
Mentre dos trens es creuen, un d'ells ple d'ideals i l'altre ple de lleis, tu vas per la vora de la via i  sents el teu sacseig particular. I de sobte tot és menys important. La gent que t'envolta es torna essencialment meravellosa. I tu, patidora extrema, t'adones que necessites molt  poques coses per accionar la roda de la teva vida. I mentre estes poques coses fan que puguis avançar en el temps i en l'espai, n'hi ha d'altres molt menys importants, que al igual que uns encenalls de foie sublimen un plat de carxofes a tu i a d'altres us sublimen la vida.
I saps que ara tocaria parlar de  sobirania, de ganes de viure en un país lliure, d'incomprensió, de repressió, i d'aquelles mirades d'odi, però cada assumpte té el seu lloc. I saps que aquí l'assumpte a tractar són les sensacions i els sentiments. I d'aquests sí que en tens per triar i compartir. Però et costa decidir-te. No saps si quedar-te amb la decepció, o la inquietud, o la tristor.
Però de nou tornes als encenalls que són els que t'ajuden a alleujar estes sensacions perquè saps que són molt poques coses les importants. 

I així d'encenall en encenall, vols compartir un lloc que van reservar els teus amics X. i M. El restaurant Fulano Mengano on vas compartir plats mentre xerraveu i tastaveu coses diferents.




I també va ser M. qui et va parlar de Luzio, on passar un ratet rodejada de coses boniques i fer un mosset en plan que be vius i que bé t'ho passes.



I tens pendent tornar a Uniqlo amb calma, un dia de cada dia mentre la majoria treballa. T'has d'agenciar un dels seus jerseys bàsics i un plumífer dels que li han donat fama. La botiga és tant xulíssima com incòmoda. Però segur que tornes més d'una vegada.


I del Passeig de Gràcia tornes al teu barri, i allà sopes entresetmana, a la Mestressa, a la plaça d'Osca, on fa poc temps només era barri i ara ja és de la Barcelona decorada.






dijous, 10 d’agost de 2017

Joies amb olor de mar i de sal

T'asseus a la taula per escriure amb l'esperit en mode vacances. I saps que estàs així quant tothom et sembla més bo, i sents que cada cosa te el temps que necessita. Sí. Quan un llibre es pot llegir i les paraules es poden escriure. 

En este estat, l'ambient fa olor de sol, de sal, de mar i de vegades a repel·lent de mosquits - encara que este any no massa. I avui més que mai, bufa un airet sec, que et toca la pell de rasquillada i et manté els rissos a ratlla. Un airet que t'inspira a escriure sense saber massa bé per a què ni de què, però això sí, en mode vacances. 

I en este estat, d'airet, d'olor de sol i de mar, amb la dosi suficient de gambeta panxuda, de grumolets i d'arrós, et trobes amb les joies de Marga, que t'inspiren i et recorden de nou l'olor de mar i de sal i de que estàs en mode vacances.




Són precioses Marga!

Joies de Marga Mateu









divendres, 4 d’agost de 2017

Quan arribe setembre

Acabem d'estrenar agost, humit, calorós. Ple de ganes de fugir de lo de cada dia. I de donar pressió a les rodes per quan arribe setembre.

Quan arribe setembre tot ho farem.

Quan arribe setembre caminarem més templats, els colors de casa seran més lluents i la ciutat encara tindrà olor de sol, de mar i de muntanya.
Quan arribe setembre la feina no ha de ser feina, ha de ser plaer i els companys seran de vida i de cafè.
Quan arribe setembre planificarem la nevera, les sortides i les entrades per trobar aquella cosa que no se sap com és, ni on està i que mentrestant tots la busquem.
Quan arribe setembre mirarem d'escoltar més i parlar menys. De riure més i cavilar menys. De suar la samarreta ballant i treballar una mica menys.

I així pensant en quan arribe setembre, viurem este agost com el que és. Un trosset de vida per fer i desfer sense plans ni pensaments per a quan arribe setembre.
I fent i desfent mentre arriba setembre trio un llibre o dos o tres per viure i reviure reflexions i històries compartides dels que en saben de combinar idees i paraules.


I mentre arriba setembre, este agost pujarem a la foradada i mirarem com són les coses des de la distància. Des d'on podem vore com los elements d'un paisatge, o d'una vida, són com ingredients d'un plat combinat on s'equilibren i es donen espai.



I sense deixar de ser com som, però millorant el que pot ser millor, continuem anant i venint i trobant coses xules per a quan arribe setembre. I llavors vulguem recuperar la llum i el sol de l'agost humit i calorós que tenim ara.


I mentre arriba setembre, la nevera està plena de tomates, carabassons, auvargingues i melons de casa. I no parem de buscar receptes per a un sopar d'amics o de cosins on la calor també està assegurada.


I mentre arriba setembre, no perdem la il·lusió per les coses menudes que sempre anem triant i remenant. Una constant de la nostra vida que més que constant és mania.


I mentre arriba setembre sortirem i entrarem tantes vegades com puguem de la nostra mar planeta i salada.



I mentrestant, fugim de lo de cada dia i quan arribe setembre ja ho trobarem.












diumenge, 2 de juliol de 2017

Teresa ja no camina sola

Ja fa temps que des d'aquí es va compartir un dels primers projectes de Teresa Nogueron, la nostra clarinetista rapitenca. Ara Teresa en comença un de molt especial. Amb Gerard, arquitecte i pianista, i nou rapitenc d'adopció. I natros, los rapitencs més contents encara i desitjant escoltar la seua música.

En el vídeo de presentació ja podem escoltar alguns apunts d'aquesta música que formarà part de la banda sonora de la seua vida i també de la nostra.

Teresa i Gerard. Gerard i Teresa.

Molta, molta i molta sort!!



diumenge, 11 de juny de 2017

El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.


I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 
I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.
I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.


I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.
I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.





I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.




I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

diumenge, 4 de juny de 2017

Coses que sabem




Diuen que per tenir la casa al teu gust necessites com a mínim tres oportunitats per evitar les errades de les primeres vegades. També necessitaríem tres oportunitats per a moltes altres coses de la nostra vida. Les primeres vegades carreguem de tot: de coses materials, i d'altres que no com l'excés d'il·lusió i d'expectatives. Després veiem que no en calien tantes de coses ni d'expectatives. Perquè poques coses mos les superen. 
Si tinguéssim tres oportunitats per a tot potser no faríem el que fem, o no estaríem amb qui estem o potser no seriem qui som. Però tots sabem que hi ha coses que mai canviaríem. Aquelles coses que defineixen la nostra manera de ser, de sentir i de viure.
Sabem que sense tenir més oportunitats, hi ha coses que no fem bé. De vegades desaprofitem temps. De vegades gastem massa energia en enuigs i empipaments estèrils. De vegades no estem amb el que hem d'estar perquè encara estem instal·lats en històries passades o ja estem en les que encara han de passar. I tot i que sabem que no ho fem bé, continuem ficant la pota i equivocant-nos.
I de tot això en sabia molt Carles Capdevila. Al que des d'aquí recordem com a home savi de la vida que va saber escriure amb paraules, sobre les coses més quotidianes i alhora importants. Les seues paraules plenes de veritat mai deixaran d'acaronar-nos. Ell va saber fer allò que se'ns oblida. Viure i assaborir cada moment per després intrepetar-lo i narrar-lo com ell sabia.
Ahir Albert Om en l'obituari que li va dedicar a La Vanguàrdia, deia que hi ha i hi haurà tants Carles Capdevila com lectors de les seues paraules tenia. I és cert. Amb ell hem après a interpretar els seus moments i els nostres de cada dia.









diumenge, 30 d’abril de 2017

Anar fent i criant pèl.

No puc, no vull, no he, no vaig a deixar de publicar. Ho he decidit. Plogui, neve o fase el temps que fase. Avui m'hi he posat en serio. No vull deixar de fer-ho. Hi ha tantes coses per dir; tantes coses sobre les que escriure; tantes coses sobre les que pensar.
Mentre escric això escolto la veu en off de Rafa Nadal, que acaba de guanyar el Godó, on diu que de vegades les coses pugen i d'altres baixen, però sempre ens queda la pròpia tranquilitat. I ho diu ell que comença temporada, però sap que la millor opció és la de sempre fins que l'aprens. La d'anar fent. I la d'anar criant pèl mentre gaudeixes. O la de de viure i la de deixar viure. 
I així anant fent i criant pèl, vaig escrivint i pensant coses que poden ser i d'altres que poden estar. I avui em sento més superficial que d'altres dies i ménys profunda que d'altres nits. I per això només vull compartir coses xules. Per aquest temps primaveral amagat darrera d'uns quants núvols que no se'n volen anar.
I no puc deixar de mirar vestidets que si fes sol em posaria avui mateix per anar al teatre que tinc al costat de casa, la sala Flyhard. On s'interpreten obres d'autors catalans i on avui -com qui va al super-vaig a veure Refraccions, una obra de relacions de parella i de crisis existencials.
I si fes bona hora i no hi hagués amenaça de pluja potser em posaria este vestit d'Intropia ple d'estrelletes, el símbol d'este blog. Que per a mi tant significa i que de vegades tant abandono,


I em posaria arracadetes a joc, com si vulgues completar la constel·lació. I ho faria amb les de Small Afffair dissenyades per June Lemon, una altra personeta que cuida el seu blog i no deixa de fer-ho.



I després del teatre me n'aniria a Londres per comprar-me un cistell a The Jackson's perquè no hauríem de deixar d'agrair totes les coses i totes les vides que tenim  i totes les que ens agradaria tenir.














dissabte, 22 d’abril de 2017

Mentre sona Spotify...

Mentre sona People help de people de Birdy, comences a escriure sense títol i sense saber sobre que. El que sí que saps és que acabaràs escribint sobre coses que t'han agradat, o t'agraden, o t'agradarien, o t'agradaran. Una altra certesa que tens és que demà serà Sant Jordi, i com cada any en aquestes dates, els plataners de Barcelona t'atorguen aquella mirada plorosa- que si fossis poeta convertiries en melancòlica- producte de l'al·lèrgia i de la conjuntiva atòpica.


I la llista continua... Ara sona Cocoon de Milky Chance, i ja saps sobre que escriuràs, has fet memòria i te'n recordes que fa uns dies vas anar a un concert de Marlango. I no saps qui et va agradar més, si Leonor Watling, amb la seua veu i la seua classe o Alejandro Pelayo amb el seu piano i les seues sortides. 



I vas exercitant la memòria i te'n recordes que a l'endemà del concert, vas estar a un lloc que feia temps te n'havien parlat, el xiringuito de Garraf. Deu minuts de cotxe i vas estar dinant amb un altre Mediterrani als teus peus. I per uns moments et va semblar que estaves traint al teu, el Mediterrani de la Ràpita. 




I ara sona Coisa Linda, de Tiago Iorc, com t'agrada esta cançó. I et ve al cap una pel·lícula que vas vore al teu Boliche, El fill de Jean. On vas descobrir a l'actor Pierre Deladonchamps. A partir d'ara serà un dels teus preferits.




I ara sona Talking to the moon de Bruno Mars, i penses com n'és de transformadora la música. Quin privilegi poder-la escoltar mentre escrius.
Perquè escriure et fa feliç, et serena i reconforta com la infusió que et prens a la nit quan aterres al sofà i el dia ja quasi està feniquitat. I per això t'agrada Sant Jordi i la seua olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.
Sempre et fas llistes però aquest any estàs més perduda i despistada que mai. T'acabes de llegir l'últim de Sílvia Soler, Els vells amics, i acabes de començar Mitja vida, de Care Santos, la profe del taller d'escriptura. Quina dona més brillant i humil a la vegada.
Tens ganes de tornar-la a veure. Heu quedat per anar a sopar a Sepromiana, el restaurant  d'una altra escriptora, L'Ada Parellada. Els teus centsetantacentrímetes d'alçada minvaran envoltats d'un talent tant gran.


Que tingueu un bon Sant Jordi, ple d'olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.



dissabte, 15 d’abril de 2017

Dies de sabor de farinosa

Quan vens cansada de nedar contracorrent, i comences a tocar de peus, i et sents alleujada i de nou segura perquè ja controles. És el mateix que et passa quan vens al poble, a passar els dies de Pasqua. Arribes esgotada, una mica descentrada i amb els pensaments desenfocats. I aquí et trobes de nou amb les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i el mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'àngel. I llavors t'adones que totes les coses que t'han fet nedar contracorrent perden pistonada.
I és que són dies de primers ratets al sol i de primeres posades de bikini. De tocar l'aigua amb la punta dels dits i d'estrenar brusetes i samarretes de ratlles. 
Són dies de gaudir de la posta de sol des d'alguna terrasseta del poble i de gelar-te amb l'airet de ponent que sempre treu lo cap per la tarda.



Són dies de tornar a vore les coses que fa la teua amiga Montse. I quedar-te amb la que per a tu és la bossa més xula.


Són dies de tornar a menjar unes ortiguetes de mar arrebossades i abadejo en totes les formes possibles.


Són dies de la professó de divendres sant i de recordar lo llarg que se't feia este dia quan encara no sabies que aquelles mateixes coses i aquell sabor de farinosa algun dia passarien de ser rutina a ser privilegis.


Són dies de descobrir llocs nous i donar-li una mica de raó a Heràclit. Perquè no tot es queda igual. També hi ha coses que canvien i flueixen.

Noray

I és que són dies de tornar a sentir l'olor de sal i de ribera. De vore que aquí igual que allà, tot passa i res es queda. Tret de les mateixes frases de ton pare i les mateixes coses de ta mare i del mateix sabor de farinosa de brossat i de cabell d'angel.